viernes, 26 de junio de 2009

Ara sóc oblit-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

André Cruchaga





Ara sóc oblit
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó




Ara sóc oblit. Em consumeix l’aire dels ports.
El galop del vent mossega les portes. Els ossos
Del món agiten parcel·les de frontera, els racons
De penes consumats de la demència, la febre que
No té límits per al turment, la follia sense distància
A la fullaraca —Falsos dies sense bons auguris,
Malgrat les grans esglésies i els seus predicadors, malgrat
Llavar els dies amb lavatoris d’aigua cristal·lina.
Res no és tot i haver sigut alegria: —llunes, sols, campanes.
Els ulls gotegen dies de ferides. Alguna part d’un
Es perd al camí. Tampoc no serveixen els usos horaris
Dels cometes o les gavines menjant-se el mar
A bequerades, la quantitat de llum monòtona als colors.
Delira la nit de l’oblit, les cortines agitades de l’altre
Vessant de les aigües quan aquestes han escindit la terra.
Entre psalms i proverbis, ovelles a les mans, artificis,
Zopilotes acostumats a la carn, antres per a afonar
El rostre a la broma més enllà de la memòria.
A la fi cadascú professa el seu mateix abrivament:
Els dies comptats en l’espessor, galló de grutes o buits.
Els dies anats repicats de rovell o senzillament anats.
Els dies no conquistats i quedaren als ràfecs
De les temples sense pena ni glòria, simple pell de finestrals
En la nit. Ací cap vertigen i sossec, els paisatges
En clau de l’hivern, —potser, també, la taula compartida,
Potser la set al migdia de l’aprenentatge,
La gasa del coixí en secret, sense fer-se visible,
Sense revetlar-se a les atrocitats que el eco llepa als carrers.
En quin costat l’arcà diu el contrari?
En quina altra càrcer puc afonar les meues mans, fins a
Despertar les brúixoles de les artèries, sense que gotegen
Meridians funestos, sense que deixen de ser pacients?
Després de tutelar tant alé en el desvetlament i restar
Nu, només resta seguir captiu en l’esquerda
On els deu somorgollen la seua mateixa essència.
El foc sovint és fràgil a les mans, quan
El subconscient trafega el fum del present.
La llum es torna feresta en la unitat dels meus porus.
Carrer rere carrer, a quin evangeli atindre’m, a quin pa,
Si el vol obrí dejuns i oblits, hui, irrespirables.
El refilet enfosquí qualsevol viatge. Despulle perplexitats.
L’algeps dels núvols, ceguesa oberta. Vaixells, la boirina.
La llengua com un veler sense alardó. Els mocadors
Com una illa sense somriures, la raó més fràgil que els vitralls.
Al cap i a la fi, a l’oblit pertoca fer-li una honrosa
Salutació: — posar-li una flassada de silenci,
Sense que les ansietats badallen, sense que l’hivern l’erosione.
A la fi jo dic que és necessari l’oblit: Al seu rober,
Es guarden totes les fantasmagories del planeta.
Ací queden, fossa comuna, la salmorra torturada dels dies.
Baratària, 18.VI-2009




Ahora soy olvido




Ahora soy olvido. Me consume el aire de los puertos.
El galope del viento muerde las puertas. Los huesos
Del mundo agitan parcelas de frontera, los rincones
Apenas consumados de la demencia, la fiebre que
No tiene límites para el tormento, la locura sin distancia
A la hojarasca —Falsos días sin buenos augurios,
Pese a las grandes iglesias y sus predicadores, pese
A lavar los días con lavatorios de agua cristalina.
Nada es aunque haya sido alegría: —lunas, soles, campanas.
Los ojos gotean días de heridas. Alguna parte de uno
Se pierde en el camino. Tampoco sirven los usos horarios
De los cometas o las gaviotas comiéndose el mar
A picotazos, la cantidad de luz monótona en los colores.
Delira la noche del olvido, las cortinas agitadas del otro
Lado de las aguas cuando éstas han escindido la tierra.
Entre salmos y proverbios, ovejas en las manos, artificios,
Zopilotes acostumbrados a la carne, antros para hundir
El rostro en la bruma más allá de la memoria.
Al final cada quien profesa su propio ardimiento:
Los días contados en la espesura, gajo de grutas o vacíos.
Los días idos tañidos de herrumbre o simplemente idos.
Los días no conquistados y quedaron en los aleros
De las sienes sin pena ni gloria, simple piel de ventanales
En la noche. Aquí cabe vértigo y sosiego, los paisajes
En clave del invierno, —quizá, también, la mesa compartida,
Quizá la sed en el mediodía del aprendizaje,
La gasa de la almohada en sigilo, sin hacerse visible,
Sin revelarse a las atrocidades que el eco lame en las calles.
¿En cuál costado el arcano dice lo contrario?
¿En qué otra cárcel puedo hundir mis manos, hasta
Despertar las brújulas de las arterias, sin que goteen
Meridianos funestos, sin que dejen de ser pacientes?
Después de tutelar tanto aliento en el desvelo y quedar
Desnudo, nada queda sino seguir cautivo en la rendija
Donde los días sumergen su propia esencia.
El fuego a menudo es frágil en las manos, cuando
El subconsciente trasiega el humo del presente.
La luz se torna huraña en la unidad de mis poros.
Calle tras calle, a qué evangelio atenerme, a qué pan,
Si el vuelo abrió ayunos y olvidos, hoy, irrespirables.
El trino volvió oscuro cualquier viaje. Desnudo perplejidades.
El yeso de las nubes, ceguera abierta. Barcos, la neblina.
La lengua como un velero sin alarde. Los pañuelos
Como una isla sin sonrisas, la razón más frágil que los vitrales.
Después de todo, al olvido hay que hacerle una honrosa
Salutación: — ponerle una frazada de silencio,
Sin que las ansiedades bostecen, sin que el invierno la erosione.
Al final yo digo que es necesario el olvido: En su ropero,
Se guardan todas las fantasmagorías del planeta.
Ahí quedan, fosa común, la salmuera torturada de los días.
Barataria, 18.VI-2009

No hay comentarios: