miércoles, 17 de junio de 2009

De vent i afanys-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Interior con libros





De vent i afanys
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó



De vent i afanys la llum, l’ombra de les ulleres,
Les tenalles del fang constant, els huracans
Grocs penjant damunt de pètals de mel.
D’on els violins trauen espants sanglotants,
Escates soltes mentre que els gats trenquen els teulats?
Galopen secs els cavalls del torrent, abandonades
Boques de les banderes, putrefacte l’oblit,
Però la maldat ací, sense ser any bisext: —toca sentir-la
Per a veure els gossos del rovell amb les seues coses.
De sobte el fred es penja com un esquirol.
Els ocells, grisos, vessen la seua mateixa dissipació.
Allò ferest en zel com una casa de vísceres.
Bolles d’un món que s’embolica amb el somriure.
Dessagnen les roques quan aguaiten les sabates:
—el miracle és que el dia no quede escorxat,
I que l’arc del cel òbriga les finestres sense oix.
Les estrelles somriuen com un infant en el seu somni, i per bé que
El seu gest siga innocent, al voltant, hi ha obsessions contràries.
Entre vents i afanys compartits, hi ha jardins
Trencats al crani, núvols damunt de catacumbes,
Esquelets on els arbres no fan ombra, batecs
Al coll, fils inclements, sense vocació de llentiscles.
Cada minut es fa una eternitat innecesària:
El més lleu bri als sentits manca d’innocència:
El riure esdevé set o escuma, cendra, estafa.
Riure és mullar els ports amb saliva, amollar jardins,
Calar llumins a l’atlas de certes imatges.
Riure entre vents i afanys és donar a les pàgines del calendari,
Certa llum, sense misteri respirable. És amollar l’alé
A l’ànima, encara que açò signifique despullar certes afeccions.
Els periòdics han perdut totes les paraules inèdites.
L’esquizofrènia és un dissabte sense refugi, anterior
A qualsevol èxtasi que la memòria haja deixat a banda.
En la boirina la fullaraca té la flaire dels fèretres:
—cada fulla esbargeix somnolències, i certes lluernes
Fallides. Els xiprers venten orgasmes intrèpids,
Com aqueixos fantasiosos viatges als prostíbuls on
La fantasia només és una prolongació de la nit.
Als tratges de cada viatge, les teranyines en la cara:
—els algorismes tràgics, l’herència històrica sense pudor.
Ací tot té el seu preu. L’anarquisme hauria de tindre
Sinònims imperatius, confiables a la set.
En cada afany ingenus mocadors com dics al pàlpit.
El destí ha acumulat certes ironies, bugies, i túniques.
I quan les teranyines fan un bosc de randes,
L’altre dia s’endreda al suburbi dels porus:
A cada foc desplegat dels sentits, el món tremola
Feroçment en la seua mateixa fossa, aqueixa fossa d’argila
On s’afonen les mans fins a trencar les venes.
Baratària, 12.VI.2009




De viento y afanes



De viento y afanes la luz, la sombra de las ojeras,
Las tenazas del fango constante, los huracanes
Amarillos colgando sobre pétalos de miel.
¿De dónde los violines sacan espantos sollozantes,
Escamas sueltas mientras los gatos rompen los tejados?
Galopan secos los caballos del torrente, abandonadas
Bocas de las banderas, putrefacto el olvido,
Pero la maldad ahí, sin ser año bisiesto: —hay que sentirla
Para ver los perros de la herrumbre haciendo lo suyo.
De repente el frío se cuelga como una ardilla.
Los pájaros, grises, derraman su propio desenfreno.
Lo torvo en celo como una casa de vísceras.
Canicas de un mundo que se enreda con la sonrisa.
Desangran las rocas cuando acechan los zapatos:
—el milagro es que el día no quede desollado,
Y que el arco iris abra las ventanas sin náuseas.
Las estrellas sonríen como un niño en su sueño, y aunque
Su gesto sea inocente, alrededor, hay obsesiones contrarias.
Entre vientos y afanes compartidos, existen jardines
Rotos en el cráneo, nubes sobre catacumbas,
Esqueletos donde los árboles no dan sombra, pálpitos
Al cuello, hilos inclementes, sin vocación de almácigos.
Cada minuto se vuelve una eternidad innecesaria:
La más leve brizna en los sentidos carece de inocencia:
La risa se hace sed o espuma, ceniza, estafa.
Reir es mojar los puertos con saliva, soltar jardines,
Encender fósforos en el atlas de ciertas imágenes.
Reir entre vientos y afanes es darle a las páginas del calendario,
Cierta luz, sin misterio respirable. Es soltarle el aliento
Al alma, aunque ello signifique desnudar ciertas aficiones.
Los periódicos han perdido todas las palabras inéditas.
La esquizofrenia es un sábado sin refugio, anterior
A cualquier éxtasis que la memoria haya soslayado.
En la neblina la hojarasca tiene fragancia a féretros:
—cada hoja desprende somnolencias, y ciertas luciérnagas
Fallidas. Los cipreses avientan orgasmos intrépidos,
Como esos fantasiosos viajes a los prostíbulos donde
La fantasía sólo es una prolongación de la noche.
En los trajes de cada viaje, las telarañas en la cara:
—los algoritmos trágicos, la herencia histórica sin pudor.
Aquí todo tiene su precio. El anarquismo debería tener
Sinónimos imperativos, confiables a la sed.
En cada afán ingenuos pañuelos como diques al pálpito.
El destino ha acumulado ciertas ironías, bujías, y túnicas.
Y cuando las arañas hacen un bosque de encajes,
El otro día se enreda en el suburbio de los poros:
A cada fuego desplegado de los sentidos, el mundo tiembla
Ferozmente en su propia fosa, esa fosa de arcilla
Donde se hunden las manos hasta romper las venas.
Barataria, 12.VI.2009

No hay comentarios: