viernes, 12 de junio de 2009

Fanal de la demència- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Jardín Botánico la Laguna, El Salvador




Fanal de la demència
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó




Una brisa dibuixa campánules, carrers, ferrocarrils.
Camine quedant-me, ací, en cada record —Camins, records!
Al fons aqueixa creu del foc que em persegueix sempre:
La mirada en la sempreviva de l’escuma del mar; els vaixells
Que sempre parteixen i venen: Mai no es queden. Mai, tot i que
El calor dels molls els prodigue. Al voltant de les temples,
La sal clivella els llampecs de les mirades, la galta dibuixada
Dels somnis, els secrets inútils que s’han tornat granit.
Corbat el rellotge del pols, fons redó del buit, errada
Memòria sostinguda a les meues mans, peixos fugissers damunt de la sang.
Al crit despietat de la llengua, llunes d’estranys
Ocells, formigues cegues com colp de martells, ullals
Hirsuts a l’ala. —Fonda és la vida fins al coll!
He anat i vingut sense atrevir-me als braços: carn destruïnt-se
En silenci, pulmó de pedra en la foscor del dia:
Terra on la destrucció és permanent i la soledat cova.
La soledat tornà hermètica la soledat de la fullaraca, els porus
De cada riu a les palpebres, la súplica visible i transparent.
El minut resulta una eternitat a la meua boca. No hi ha claus,
Ni verds, ni riures a la llengua —tan sols és dolor líquid del destí
Que s’alça com montícle de cases buides. La destral
Furiosa de la llum tanca els meu ulls, trenca els cartílags,
Sagna el beuratge dels rellotges, es fon a la cendra el quadern
De l’alé, cremen els inodors de les audiències:
Així m’òbric al somni a través de les finestres, així el meu cos
Als pals torts dels carrers, davant de la respiració
De les entranyes, amb els seus inservibles telegrames. Ara astora
Tota innocència. Dins de la foguera el cavall del coixí,
Tropells alçats en ecos, disfresses disposades a la introspecció
De l’asfíxia, ulls sense assaciar-se en la foscor dels fesols.
L’arna desarma els robers sense afaits, l’insomni
Dels conclaves manca de càbales: la llengua prova la seua història
De vegetals, el riure apinyat l’il·lusionisme amb mostassa.
Des de sempre la saliva sense calaixos, —aquesta secor feligrés
De la boirina, aquest laberint meu sense gratacels, aquest respirar
Menjant besavis: inclemència, potser, al meu llit de paüra
I insurrecte. Sempre així al fil de l’amor. Sempre així, la sotsobra
De la sang, la negació de les sabates, la ullera de les tisores.
L’únic la teranyina del zodíac, pergamins de demència;
L’únic la llàgrima al mirall dels cartipassos,
Els retrats crucials de les gavines, el perill del vòmit davant dels
rebutjalls, els insecticides per a esborrar les empremtes de les mosques.
Sempre així entre les exèquies dels fanals,
El brufol compartint l’ull de la nit amb els instants
Animats de les fulles, respirant en la nuesa mastegada
Del desvetlament, —xuplamel del desencert, plural fantasia
Dels armaris en cada hora presa com bufa a les parets.
Entre la lucidesa que em devora a glops, hi ha arrels de tinta
Consumida, espills dibuixats, —irrepetibles llits,
I subtils jocs d’espines i segles com un trencaclosques
Als somnis, com una set a l’assalt dels llençols…
Baratària, 03.VI.2009





Farol de la demencia




Una brisa dibuja campánulas, calles, ferrocarriles.
Camino quedándome, ahí, en cada recuerdo —¡Caminos, recuerdos!
Al fondo esa cruz del fuego que me persigue siempre:
La mirada en el siempreviva de la espuma del mar; los barcos
Que siempre parten y vienen: nunca se quedan. Nunca, aunque
El calor de los muelles los prodigue. Alrededor de las sienes,
La sal agrieta los relámpagos de las miradas, la mejilla dibujada
De los sueños, los secretos inútiles que se han vuelto granito.
Curvado el reloj del pulso, fondo redondo del vacío, errada
Memoria sostenida en mis manos, peces huidizos sobre la sangre.
En el grito despiadado de la lengua, lunas de extraños
Pájaros, hormigas ciegas como golpe de martillos, colmillos
Hirsutos en el ala. —¡Honda es la vida hasta el cuello!
He ido y venido sin atreverme a los brazos: carne destruyéndose
En silencio, pulmón de piedra en la oscuridad del día:
Tierra donde la destrucción es permanente y la soledad cueva.
La soledad volvió hermética la soledad de la hojarasca, los poros
De cada río en los párpados, la súplica visible y transparente.
El minuto resulta una eternidad en mi boca. No hay llaves,
Ni verdes, ni risas en la lengua —sólo es dolor líquido del destino
Que se alza como montículo de casas vacías. El hacha
Furiosa de la luz cierra mis ojos, rompe los cartílagos,
Sangra el brebaje de los relojes, se funde en la ceniza el cuaderno
Del aliento, arden los inodoros de las audiencias:
Así me abro al sueño a través de las ventanas, así mi cuerpo
En los postes tuertos de las calles, frente a la respiración
De las entrañas, con sus inservibles telegramas. Ahora asusta
Toda inocencia. Dentro de la hoguera el caballo de la almohada,
Tropeles alzados en ecos, disfraces dispuestos a la introspección
De la asfixia, ojos sin saciarse en la oscuridad de los frijoles.
La polilla desarma los roperos sin afeites, el insomnio
De los cónclaves carece de cábalas: la lengua prueba su historia
De vegetales, la risa apiñada el ilusionismo con mostaza.
Desde siempre la saliva sin gavetas, —esta sequedad feligrés
De la neblina, este laberinto mío sin rascacielos, este respirar
Comiendo bisabuelos: inclemencia, acaso, en mi lecho de pavor
E insurrecto. Siempre así al filo del amor. Siempre así, el vilo
De la sangre, la negación de los zapatos, la ojera de las tijeras.
Lo único la telaraña del zodíaco, pergaminos de demencia;
Lo único la lágrima en el espejismo de los cartapacios,
Los retratos cruciales de las gaviotas, el peligro del vómito frente
A los desechos, los insecticidas para borrar las huellas de las moscas.
Siempre así entre las exequias de los faroles,
El búho compartiendo el ojo de la noche con los instantes
Animados de las hojas, respirando en la desnudez masticada
Del desvelo, —chupamiel del desatino, plural fantasía
De los armarios en cada hora prendida como vejiga en las paredes.
Entre la lucidez que me devora a sorbos, hay raíces de tinta
Consumida, espejos dibujados, —irrepetibles camas,
Y sutiles juegos de espinas y siglos como un rompecabezas
En los sueños, como una sed al asalto de las sábanas…
Barataria, 03.VI.2009

No hay comentarios: