lunes, 1 de junio de 2009

Matèria inversa- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Jardín Botánico La Laguna, El Salvador





Matèria inversa
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó




En la filosofia del temps les flors sovint s’inventen.
La llengua de l’asfalt es perd als tuguris del dia.
Enmig de les esquerdes, el tropell de les ansietats.
El somni premut a les lluernes de la fullaraca.
Després de tants anys ha canviat el mimetisme;
I encara que semble una il·lusió de pluja damunt de vitralls,
Els somnis tenen aparença —almenys— d’un nou
Escenari on es deixen veure balcons i no soterranis.
La veu estesa damunt de llargues hores d’espases,
Les venes amb la seua selva d’arrels fosques, —murmuris
En el record d’armaris de paret i robers, de cavalls
Sense galop trotant en el silenci, món d’opacs
Arlequins. Rajoles per jardins, nits sense setmanes.
Álbums sense ulls a l’espill de l’encens, sal en la ràfega
Del foc—insòlites llavors d’un ací sense braços.
La pluja a penes renta el teulat de les begònies,
Ni el jardí botànic de les transpiracions…
El bulliment dels porus goteja trapezis de rovell,
Subsòls de sabates, pedres on el món viu.
Llostreja en el colp de bec de nits heredades,
Agües cremades per l’escata dels peixos, rellotges
Amb traïdors papers, pastors apareguts després de la ràfega:
—de quan en volta, amulets, atribolades flaçades de l’ego.
Ningú no cregué que faria espills de les llàgrimes,
Impecables informes de prudència, marcs de llapisseres
Amb gargols obssessius, ecos subsidiaris de la saliva.
Així ha passat més de cent anys l’enruna de la història:
Els tímids atrafegaments de les portes, el rostre
Dels grills amb soroll nauseabund, amb la seua sequera
Moribunda dins del paisatge dolgut de la gola.
Existeix ací la infantesa sense artificis de saliva?
Les parets sense la corcada cara dels adobs?
Els muscles per a carregar l’espessor de Déu amb cistelles
Pintades d’anells? La llum ha segut residu de pluja,
Durant sobiranies qüestionables…
Per això sempre necessití una llanterna d’ocells, quaderns
Sense graffiti, espardenyes on no responga la boirina.
—Clar que aquest és un altre idioma amb menys badalls
Que els periòdics, residus lògics de l’ofec…
Quasi sortírem del pedregós assot de les escopetes: la llunyania
Sovint ens mostra el seu cràter esquerp, però després,
La tenim desperta a les nines. Aqueix forn de la sotsobra,
Estranya substància fosa a la sang, —cel de la disfressa,
Desvestit després, pels rossinyols de l’instint…
Quasi sortírem embalsamats de les violes de la nit.
En las cambres del seny, els coixins recuperen
La transparència o només aqueix joc dels símbols, o només
Les paraules amb ascensors de cendra
O només de bell nou el somni sense arribar a la transparència,
O només aqueixa doctrina armada d’ansietats…
Baratària, 30.V.2009





Materia inversa




En la filosofía del tiempo las flores se inventan a menudo.
La lengua del asfalto se pierde en los tugurios del día.
Entre las rendijas, el tropel de las ansiedades.
El sueño apretado en los tragaluces de la hojarasca.
Después de tantos años ha cambiado el mimetismo;
Y aunque parezca un ilusión de lluvia sobre vitrales,
Los sueños tienen apariencia —al menos— de un nuevo
Escenario donde se dejan ver balcones y no sótanos.
La voz tendida sobre largas horas de espadas,
Las venas con su selva de raíces oscuras, —murmullos
En el recuerdo de alacenas y roperos, de caballos
Sin galope trotando en el silencio, mundo de opacos
Arlequines. Baldosas por jardines, noches sin semanas.
Álbumes sin ojos en el espejo del incienso, sal en la ráfaga
Del fuego—insólitas semillas de un aquí sin brazos.
La lluvia apenas lava el tejado de las begonias,
Ni el jardín botánico de las transpiraciones…
El hervor de los poros gotea trapecios de herrumbre,
Subsuelos de zapatos, piedras donde el mundo vive.
Amanece en el picotazo de noches heredadas,
Aguas quemadas por la escama de los peces, relojes
Con alevosos papeles, pastores aparecidos tras la ráfaga:
—de vez en cuando, amuletos, atribuladas cobijas del ego.
Nadie creyó que haría espejos de las lágrimas,
Impecables informes de prudencia, cercos de lápices
Con garabatos obsesivos, ecos subsidiarios de la saliva.
Así ha pasado más de cien años el escombro de la historia:
Los tímidos ajetreos de las puertas, el rostro
De los grillos con ruido nauseabundo, con su sequedad
Moribunda dentro del paisaje dolorido de la garganta.
¿Existe aquí la infancia sin artificios de saliva?
¿Las paredes sin la corroída cara de los adobes?
¿Los hombros para cargar la espesura de Dios con tombillas
Pintadas de sortijas? La luz ha sido residuo de lluvia,
Durante soberanías cuestionables…
Por eso siempre necesité una linterna de pájaros, cuadernos
Sin graffiti, albercas donde no responda la neblina.
—Claro que este es otro idioma con menos bostezos
Que los periódicos, residuos lógicos del ahogo…
Casi salimos del pedregoso azote de las escopetas: la lejanía
A menudo nos muestra su cráter huraño, pero luego,
La tenemos despierta en las pupilas. Ese horno del vilo,
Extraña sustancia derretida en la sangre, —cielo del disfraz,
Desvestido luego, por las ganzúas del instinto…
Casi salimos embalsamados de los alelíes de la noche.
En las habitaciones de la lucidez, las almohadas recuperan
La transparencia o sólo ese juego de los símbolos, o sólo
Las palabras con ascensores de ceniza
O sólo de nuevo el sueño sin llegar a la transparencia,
O sólo esa doctrina armada de ansiedades…
Barataria, 30.V.2009


No hay comentarios: