sábado, 6 de junio de 2009

Transparència del dubte- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Jardín Botánico La laguna, El Salvador





Transparència del dubte
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó




Tota trasparència dibuixa sospites. Així ho testimonia
A hores d’ara el temps. La boira és sòrdida als braços.
El dubte és un besllum amb amb sabor a vells paisatges.
A moltes persones els agrada callar davant de la llum:
—pateixen quan veuen l’altura del guarumo; la ruda
De tota absència els enfosqueix. Les bones paraules
També es tornen sospitoses: les ombres sovintegen
Als vitralls —la llet sense treva del dubte.
Tota veritat i virtut comencen a ser sospitoses, quan
Ben pocs les perpetuen a la taula, i les seues domèstiques
Mans bateguen als forcots per a ben pocs dies.
Segles de pluja cremen a l’armari de paret de la cuina; lustres
De mantega mosseguen les pàgines del bon costum:
El foc és necessari en la consciència del pa —tots
Els dies hi ha algú que tanca les portes amb màxima
Seguritat per a no veure els fòsfors del dia, així evita veure
Els nius de la diafanitat: la vívida llum que no envelleix.
Tota transparència es fa sospitosa entre tantes
Caretes —i malgrat que la cautela és obra subirana,
Hi ha qui no l’abelleix en veure-la quasi impossible. Hi ha qui
Lliura batalles de ficció o fa del gingebre gosats refilets
Per a tornar-se immune. —Allò fatal és que ningú no es fia del seu refilet.
Perquè són tantes les fosques consciències: solitaris enderrocs
Del sistema, brúixoles amb imans tirats a la sort.
La llei entre agònics còdols perd la seua mateixa càbala.
En els sistemes vegetatius, la veritat està clausurada:
—la ruïna s’alça i enverina com somnis en l’alé.
Hui, tota transparència és escuma intransitiva, —ningú no
La consagra, sinó que la crivella ungida d’ultratge.
I encara que és una aventura en el forrellat de la rosada, potser risc,
Ací està impregnada d’heroïcitat. Ací està, sovint,
Com una caricatura. Sempre ha segut salvable la seua captivitat:
—però clar, la misèria explica la sòrdida indigència
I el cofre de pànic on ens ha ficat l’albir.
Res no pertorba més en la boca de les audiències —no les mosques,
Sinó un calendari d’honradesa penjat al pit. Encara que
Ella parega sospitosa, encara que ella no s’escole com riu.
En aquest món la mentida és part de la respiració: flueix
Perquè està instal·lada als tímpans; mamella assumida
Per la consciència, encara que se sàpia que tard o d’hora
S’enruna i cau en fosca ruïna. —Mentrestant, mossega
La pell; ha conquistat ànimes i furga en la carn.
Viure és enderrocar aqueixos estranys vicis: ser aprenent conscient
Del gual desoït, —ser dic, arquer de cavalls que derriben
Aqueix argent viu de empenyes ocultes.
La transparència dol quan desqualla el sentiment: hi ha
Pocs que la suporten, perquè és un ofici de pedrapiquer.
Perquè està ací, i pertorba el somni, el bon somni del respir.
La transparència crema, —mai no fou transitori vertigen,
Sinó l’evidència que la il·lusió pot ser tangible i transferible.
Baratària, 31.V.2009



Transparencia de la duda




Toda trasparencia dibuja sospechas. Así lo testifica
Hoy en día el tiempo. La niebla es sórdida en los brazos.
La duda es un destello con sabor a viejos paisajes.
A muchas personas les gusta callar frente a la luz:
—sufren cuando ven la altura del guarumo; la ruda
De toda ausencia los vuelve oscuros. Las buenas palabras
También se tornan sospechosas: las sombras abundan
En los vitrales —la leche sin tregua de la duda.
Toda verdad y virtud empiezan a ser sospechosas, cuando
Muy pocos las perpetúan en la mesa, y sus domésticas
Manos laten en los horcones para muy pocos días.
Siglos de lluvia arden en la alacena de la cocina; lustros
De manteca muerden las páginas de la buena costumbre:
La lumbre es necesaria en la conciencia del pan —todos
Los días hay alguien que cierra las puertas con máxima
Seguridad para no ver los fósforos del día, así evita ver
Los nidos de la diafanidad: la vívida luz que no envejece.
Toda transparencia se vuelve sospechosa entre tantas
Máscaras —y pese a que la cautela es obra soberana,
Hay quien no la apetece por verla casi imposible. Hay quien
Libra batallas de ficción o hace del jengibre osados trinos
Para volverse inmune. —Lo fatal es que nadie fía de su tino.
Porque son tantas las oscuras conciencias: íngrimos escombros
Del sistema, brújulas con imanes echados a la suerte.
La ley entre agónicos guijarros pierde su propia cábala.
En los sistemas vegetativos, la verdad está clausurada:
—la ruina se yergue y empoza como sueños en el aliento.
Hoy, toda transparencia es espuma intransitiva, —nadie
La consagra, sino que la acribilla ungida de ultraje.
Y aunque es una aventura en el cerrojo del rocío, riesgo quizá,
Está ahí impregnada de heroísmo. Está aquí, a menudo,
Como una caricatura. Siempre ha sido salvable su cautiverio:
—pero claro, la miseria explica la sórdida indigencia
Y el cofre de pánico donde nos ha metido el albedrío.
Nada perturba más en la boca de las audiencias —no las moscas,
Sino un calendario de honradez colgado en el pecho. Aunque
Ella parezca sospechosa, aunque ella no fluya como río.
En este mundo la mentira es parte de la respiración: fluye
Porque está instalada en los tímpanos; ubre asumida
Por la conciencia, aunque uno sepa que tarde o temprano
Se derriba y cae en oscura ruina. —Mientras tanto, muerde
La piel; ha conquistado almas y hurga en la carne.
Vivir es derribar esos extraños vicios: ser aprendiz consciente
Del vado desoído, —ser digo, arquero de caballos que derriben
Ese azogue de empeines ocultos.
La transparencia duele cuado descuaja el sentimiento: pocos
Hay que la soportan, porque es un oficio de picapedrero.
Porque está ahí, y perturba el sueño, el buen sueño del respiro.
La transparencia quema, —jamás fue transitorio vértigo,
Sino la evidencia que la ilusión puede ser tangible y transferible.
Barataria, 31.V.2009

No hay comentarios: