viernes, 26 de junio de 2009

Ara sóc oblit-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

André Cruchaga





Ara sóc oblit
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó




Ara sóc oblit. Em consumeix l’aire dels ports.
El galop del vent mossega les portes. Els ossos
Del món agiten parcel·les de frontera, els racons
De penes consumats de la demència, la febre que
No té límits per al turment, la follia sense distància
A la fullaraca —Falsos dies sense bons auguris,
Malgrat les grans esglésies i els seus predicadors, malgrat
Llavar els dies amb lavatoris d’aigua cristal·lina.
Res no és tot i haver sigut alegria: —llunes, sols, campanes.
Els ulls gotegen dies de ferides. Alguna part d’un
Es perd al camí. Tampoc no serveixen els usos horaris
Dels cometes o les gavines menjant-se el mar
A bequerades, la quantitat de llum monòtona als colors.
Delira la nit de l’oblit, les cortines agitades de l’altre
Vessant de les aigües quan aquestes han escindit la terra.
Entre psalms i proverbis, ovelles a les mans, artificis,
Zopilotes acostumats a la carn, antres per a afonar
El rostre a la broma més enllà de la memòria.
A la fi cadascú professa el seu mateix abrivament:
Els dies comptats en l’espessor, galló de grutes o buits.
Els dies anats repicats de rovell o senzillament anats.
Els dies no conquistats i quedaren als ràfecs
De les temples sense pena ni glòria, simple pell de finestrals
En la nit. Ací cap vertigen i sossec, els paisatges
En clau de l’hivern, —potser, també, la taula compartida,
Potser la set al migdia de l’aprenentatge,
La gasa del coixí en secret, sense fer-se visible,
Sense revetlar-se a les atrocitats que el eco llepa als carrers.
En quin costat l’arcà diu el contrari?
En quina altra càrcer puc afonar les meues mans, fins a
Despertar les brúixoles de les artèries, sense que gotegen
Meridians funestos, sense que deixen de ser pacients?
Després de tutelar tant alé en el desvetlament i restar
Nu, només resta seguir captiu en l’esquerda
On els deu somorgollen la seua mateixa essència.
El foc sovint és fràgil a les mans, quan
El subconscient trafega el fum del present.
La llum es torna feresta en la unitat dels meus porus.
Carrer rere carrer, a quin evangeli atindre’m, a quin pa,
Si el vol obrí dejuns i oblits, hui, irrespirables.
El refilet enfosquí qualsevol viatge. Despulle perplexitats.
L’algeps dels núvols, ceguesa oberta. Vaixells, la boirina.
La llengua com un veler sense alardó. Els mocadors
Com una illa sense somriures, la raó més fràgil que els vitralls.
Al cap i a la fi, a l’oblit pertoca fer-li una honrosa
Salutació: — posar-li una flassada de silenci,
Sense que les ansietats badallen, sense que l’hivern l’erosione.
A la fi jo dic que és necessari l’oblit: Al seu rober,
Es guarden totes les fantasmagories del planeta.
Ací queden, fossa comuna, la salmorra torturada dels dies.
Baratària, 18.VI-2009




Ahora soy olvido




Ahora soy olvido. Me consume el aire de los puertos.
El galope del viento muerde las puertas. Los huesos
Del mundo agitan parcelas de frontera, los rincones
Apenas consumados de la demencia, la fiebre que
No tiene límites para el tormento, la locura sin distancia
A la hojarasca —Falsos días sin buenos augurios,
Pese a las grandes iglesias y sus predicadores, pese
A lavar los días con lavatorios de agua cristalina.
Nada es aunque haya sido alegría: —lunas, soles, campanas.
Los ojos gotean días de heridas. Alguna parte de uno
Se pierde en el camino. Tampoco sirven los usos horarios
De los cometas o las gaviotas comiéndose el mar
A picotazos, la cantidad de luz monótona en los colores.
Delira la noche del olvido, las cortinas agitadas del otro
Lado de las aguas cuando éstas han escindido la tierra.
Entre salmos y proverbios, ovejas en las manos, artificios,
Zopilotes acostumbrados a la carne, antros para hundir
El rostro en la bruma más allá de la memoria.
Al final cada quien profesa su propio ardimiento:
Los días contados en la espesura, gajo de grutas o vacíos.
Los días idos tañidos de herrumbre o simplemente idos.
Los días no conquistados y quedaron en los aleros
De las sienes sin pena ni gloria, simple piel de ventanales
En la noche. Aquí cabe vértigo y sosiego, los paisajes
En clave del invierno, —quizá, también, la mesa compartida,
Quizá la sed en el mediodía del aprendizaje,
La gasa de la almohada en sigilo, sin hacerse visible,
Sin revelarse a las atrocidades que el eco lame en las calles.
¿En cuál costado el arcano dice lo contrario?
¿En qué otra cárcel puedo hundir mis manos, hasta
Despertar las brújulas de las arterias, sin que goteen
Meridianos funestos, sin que dejen de ser pacientes?
Después de tutelar tanto aliento en el desvelo y quedar
Desnudo, nada queda sino seguir cautivo en la rendija
Donde los días sumergen su propia esencia.
El fuego a menudo es frágil en las manos, cuando
El subconsciente trasiega el humo del presente.
La luz se torna huraña en la unidad de mis poros.
Calle tras calle, a qué evangelio atenerme, a qué pan,
Si el vuelo abrió ayunos y olvidos, hoy, irrespirables.
El trino volvió oscuro cualquier viaje. Desnudo perplejidades.
El yeso de las nubes, ceguera abierta. Barcos, la neblina.
La lengua como un velero sin alarde. Los pañuelos
Como una isla sin sonrisas, la razón más frágil que los vitrales.
Después de todo, al olvido hay que hacerle una honrosa
Salutación: — ponerle una frazada de silencio,
Sin que las ansiedades bostecen, sin que el invierno la erosione.
Al final yo digo que es necesario el olvido: En su ropero,
Se guardan todas las fantasmagorías del planeta.
Ahí quedan, fosa común, la salmuera torturada de los días.
Barataria, 18.VI-2009

lunes, 22 de junio de 2009

Torne al vent-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Río Apuzunga, El Salvador





Torne al vent
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó




Retrocede el olvido, retrocede engañada
La muerte…
RUBÉN DARÍO


I deserte el llit en despertar després del combat.
Quant un somni, un ànsia de formigues en la sang.
Divaguem en les fulles, en la corfa, en les idees:
—En el braçalet de l’aurora endevinem les aigües,
O el mar com un infant estrany a la taula.
O l’espill afonat al fons dels ulls.
A voltes retrocedeix tot davant del desfici dels gestos,
—Amate i lluernes el record,
La dansa de les llavors, el presagi,
Els focs creuats de l’ardor,
Els gravats del dolor a les llàgrimes, el proper
Costum del somni davant de tot l’efímer.
Incessant el metabolisme del dia a despit de l’abominable:
Ser estranya menja de les toves, estranya maleta
De l’inversemblant, besllum una volta; en acabant, enganyada
Vida, tapisseria de la mort, sort que nega l’ànima.
Torne al vent de les meues mateixes teranyines. A la plaga viva
Sense deixar de caminar pel vertigen del desvetlament, sense deixar
Carrers, cementeris, i certes respiracions que em dóna
La intempèrie. En els colors de la mort imagine
Els colors: fumeja el gris en la becada de les lluernes,
Arden els usos horaris de les pàgines
Quan l’alfabet llepa les banderes.
—Repte el fum de les setmanes, la vela del migdia
Amb el seu mirall, l’encens de les platges en el seu tràngol
De motel, a la timidesa que sovint convoca la angúnia.
El misteri no deixa de ser un armari patètic del temps:
Qui els vol a hores d’ara, quan els vitralls
Ens persuadeixen? Innocents o còmplices en els coloquis.
En la discòrdia de l’onatge és preferible l’oblit amb tots
Els gestos de l’engany. —És preferible oblidar per a tindre
Accés a certes fantasies, al mateix pa del riure,
A la nit absolta dels cigars, als gossos que capturen
L’udol quan crepiten els ocells de la somnolència.
Cada dia es trenca la tinta damunt del paper. —Ràfegues de llet
Irreparable la fatalitat, el no ser anyell al vent
Que passa revelant un ramat de núvols. O una travessia
Sinuosa per als ulls. De sobte em resistesc a les sabates:
Peixos de pols bracegen als corredors de les temples.
L’aroma de la mort ja ha visitat vàries voltes ma casa:
Se n’endu tot allò que pot; malgrat això li done l’esquena:
—Vindrà. Però jo seré a les branques empenyent la llum
Damunt de la terra. —Vindrà. Però jo em faré el desentés;
I, encara que és un vincle indestriable, haurà d’anar-se’n,
Obedient, cap a uns altres braços torturats.
Haurà d’anar-se’n amb la seua llengua a una altra banda; mentrestant,
Clame les campanes de la memòria, l’al·legoria
De la cordia sagnant per a restar ací en la profusió del blanc.
Baratària, 13.VI.2009




Vuelvo al viento



Retrocede el olvido, retrocede engañada
La muerte…
RUBÉN DARÍO



Y desierto el lecho al despertar tras el combate.
Cuánto un sueño, un ansia de hormigas en la sangre.
Divagamos en las hojas, en la cáscara, en las ideas:
—En el brazalete de la aurora adivinamos las aguas,
O el mar como un niño extraño en la mesa.
O el espejo hundido en la profundidad de los ojos.
A veces retrocede todo ante la desazón de los gestos,
—Amate y luciérnagas el recuerdo,
La danza de las semillas, el presagio,
Los fuegos cruzados del ardor,
Los grabados del dolor en las lágrimas, la cercana
Costumbre del sueño frente a todo lo efímero.
Incesante el metabolismo del día pese a lo abominable:
Ser extraña comida de los adobes, extraña maleta
De lo inverosímil, destello una vez; luego, engañada
Vida, tapicería de la muerte, suerte que niega el alma.
Vuelvo al viento de mis propias telarañas. A la llaga viva
Sin dejar de caminar por el vértigo del desvelo, sin dejar
Calles, cementerios, y ciertas respiraciones que me da
La intemperie. En los colores de la muerte imagino
Los colores: humea el gris en el entresueño de las luciérnagas,
Arden los usos horarios de las páginas
Cuando el alfabeto lame las banderas.
—reto al humo de las semanas, a la vela del mediodía
Con su espejismo, al incienso de las playas en su trance
De motel, a la timidez que a menudo convoca a la angustia.
El misterio no deja de ser un armario patético del tiempo:
¿Quién los quiere hoy en día, cuando los vitrales
Nos persuaden? Inocentes o cómplices en los coloquios.
En la discordia del oleaje es preferible el olvido con todos
Los gestos del engaño. —Es preferible olvidar para tener
Acceso a ciertas fantasías, al mismo pan de la risa,
A la noche absuelta de los cigarros, a los perros que apresan
El aullido cuando crepitan los pájaros de la somnolencia.
Cada día se rompe la tinta sobre el papel. —Ráfagas de leche
Irreparable la fatalidad, el no ser cordero en el viento
Que pasa revelando un rebaño de nubes. O una travesía
Sinuosa para los ojos. De repente me resisto a los zapatos:
Peces de polvo bracean en los corredores de las sienes.
El aroma de la muerte ya ha visitado varias veces mi casa:
Se lleva cuanto puede; pese a ello le doy las espaldas:
—Vendrá. Pero yo estaré en las ramas empujando la luz
Sobre la tierra. —Vendrá. Pero yo me haré el desentendido;
Y aunque es un vínculo insoslayable, tendrá que irse,
Obediente, hacia otro brazos torturados.
Tendrá que irse con su lengua a otro lado; mientras tanto,
Clamo a las campanas de la memoria, a la alegoría
De la cuajatinta para estar aquí en la profusión del blanco.
Barataria, 13.VI.2009

miércoles, 17 de junio de 2009

De vent i afanys-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Interior con libros





De vent i afanys
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó



De vent i afanys la llum, l’ombra de les ulleres,
Les tenalles del fang constant, els huracans
Grocs penjant damunt de pètals de mel.
D’on els violins trauen espants sanglotants,
Escates soltes mentre que els gats trenquen els teulats?
Galopen secs els cavalls del torrent, abandonades
Boques de les banderes, putrefacte l’oblit,
Però la maldat ací, sense ser any bisext: —toca sentir-la
Per a veure els gossos del rovell amb les seues coses.
De sobte el fred es penja com un esquirol.
Els ocells, grisos, vessen la seua mateixa dissipació.
Allò ferest en zel com una casa de vísceres.
Bolles d’un món que s’embolica amb el somriure.
Dessagnen les roques quan aguaiten les sabates:
—el miracle és que el dia no quede escorxat,
I que l’arc del cel òbriga les finestres sense oix.
Les estrelles somriuen com un infant en el seu somni, i per bé que
El seu gest siga innocent, al voltant, hi ha obsessions contràries.
Entre vents i afanys compartits, hi ha jardins
Trencats al crani, núvols damunt de catacumbes,
Esquelets on els arbres no fan ombra, batecs
Al coll, fils inclements, sense vocació de llentiscles.
Cada minut es fa una eternitat innecesària:
El més lleu bri als sentits manca d’innocència:
El riure esdevé set o escuma, cendra, estafa.
Riure és mullar els ports amb saliva, amollar jardins,
Calar llumins a l’atlas de certes imatges.
Riure entre vents i afanys és donar a les pàgines del calendari,
Certa llum, sense misteri respirable. És amollar l’alé
A l’ànima, encara que açò signifique despullar certes afeccions.
Els periòdics han perdut totes les paraules inèdites.
L’esquizofrènia és un dissabte sense refugi, anterior
A qualsevol èxtasi que la memòria haja deixat a banda.
En la boirina la fullaraca té la flaire dels fèretres:
—cada fulla esbargeix somnolències, i certes lluernes
Fallides. Els xiprers venten orgasmes intrèpids,
Com aqueixos fantasiosos viatges als prostíbuls on
La fantasia només és una prolongació de la nit.
Als tratges de cada viatge, les teranyines en la cara:
—els algorismes tràgics, l’herència històrica sense pudor.
Ací tot té el seu preu. L’anarquisme hauria de tindre
Sinònims imperatius, confiables a la set.
En cada afany ingenus mocadors com dics al pàlpit.
El destí ha acumulat certes ironies, bugies, i túniques.
I quan les teranyines fan un bosc de randes,
L’altre dia s’endreda al suburbi dels porus:
A cada foc desplegat dels sentits, el món tremola
Feroçment en la seua mateixa fossa, aqueixa fossa d’argila
On s’afonen les mans fins a trencar les venes.
Baratària, 12.VI.2009




De viento y afanes



De viento y afanes la luz, la sombra de las ojeras,
Las tenazas del fango constante, los huracanes
Amarillos colgando sobre pétalos de miel.
¿De dónde los violines sacan espantos sollozantes,
Escamas sueltas mientras los gatos rompen los tejados?
Galopan secos los caballos del torrente, abandonadas
Bocas de las banderas, putrefacto el olvido,
Pero la maldad ahí, sin ser año bisiesto: —hay que sentirla
Para ver los perros de la herrumbre haciendo lo suyo.
De repente el frío se cuelga como una ardilla.
Los pájaros, grises, derraman su propio desenfreno.
Lo torvo en celo como una casa de vísceras.
Canicas de un mundo que se enreda con la sonrisa.
Desangran las rocas cuando acechan los zapatos:
—el milagro es que el día no quede desollado,
Y que el arco iris abra las ventanas sin náuseas.
Las estrellas sonríen como un niño en su sueño, y aunque
Su gesto sea inocente, alrededor, hay obsesiones contrarias.
Entre vientos y afanes compartidos, existen jardines
Rotos en el cráneo, nubes sobre catacumbas,
Esqueletos donde los árboles no dan sombra, pálpitos
Al cuello, hilos inclementes, sin vocación de almácigos.
Cada minuto se vuelve una eternidad innecesaria:
La más leve brizna en los sentidos carece de inocencia:
La risa se hace sed o espuma, ceniza, estafa.
Reir es mojar los puertos con saliva, soltar jardines,
Encender fósforos en el atlas de ciertas imágenes.
Reir entre vientos y afanes es darle a las páginas del calendario,
Cierta luz, sin misterio respirable. Es soltarle el aliento
Al alma, aunque ello signifique desnudar ciertas aficiones.
Los periódicos han perdido todas las palabras inéditas.
La esquizofrenia es un sábado sin refugio, anterior
A cualquier éxtasis que la memoria haya soslayado.
En la neblina la hojarasca tiene fragancia a féretros:
—cada hoja desprende somnolencias, y ciertas luciérnagas
Fallidas. Los cipreses avientan orgasmos intrépidos,
Como esos fantasiosos viajes a los prostíbulos donde
La fantasía sólo es una prolongación de la noche.
En los trajes de cada viaje, las telarañas en la cara:
—los algoritmos trágicos, la herencia histórica sin pudor.
Aquí todo tiene su precio. El anarquismo debería tener
Sinónimos imperativos, confiables a la sed.
En cada afán ingenuos pañuelos como diques al pálpito.
El destino ha acumulado ciertas ironías, bujías, y túnicas.
Y cuando las arañas hacen un bosque de encajes,
El otro día se enreda en el suburbio de los poros:
A cada fuego desplegado de los sentidos, el mundo tiembla
Ferozmente en su propia fosa, esa fosa de arcilla
Donde se hunden las manos hasta romper las venas.
Barataria, 12.VI.2009

domingo, 14 de junio de 2009

Trencaclosques- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

André Cruchaga





Trencaclosques
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó



Entre els peus i els ocells res no culmina, ni la por
A tanta porta penjada a la bijuteria dels carrers.
A estones hi ha rellotges pòstums en el viatge, midonades
Cames com pins, culleres sense callar miquetes,
Espills a boca de canó a l’algeps de les pissarres,
A voltes sacrificis els estenuts dels quals encauen
El memorable sargir la gramàtica a la gola.
El plom dels matins mai no fingeix treves, mai
No deixa de ser orgasme al palpebreig del firmament.
L’ànima no minva com el mar al seu món de sal:
Prodigi de la llum palpitant dels finestrals,
Llibre on el temps juga a l’equilibri de les gavines.
A la dansa de les frontisses, a les agulles de cap,
Al sorollet de la respiració, —perceptibles en la penombra.
Quins trenquen l’alba en la lucidesa de les planicies?
Quins beuen l’embolic de les ombres en la penombra?
Qui reprimeix la muralla dels jardins o la inclinació
Final del suau tacte dels violins?
En cada llàgrima congregada hi ha dies, vesprades, nits,
Presència d’un joc sense colors, àvids anys a la pell.
Fins quan el granit en la seua pietat silenciosa?
—Somiqueig acumulat a les quartilles del fred.
L’amuntegament de les estrelles sembla innocent: però ací,
La seua probable porcellana no deixa ser una elegia interrompuda,
En les bombolles del sabó, als corredors de l’escuma.
Cap al dia hi ha necessitat d’eixir amb armadura:
I paset a passet caminar junt a les violes i els abrulls.
No se sap què continua enllà dels ulls, i aqueixa
quotidiana naturalitat dels veïns, i aqueixa llum que de seguida
Esvaneix cada moment per a convertir-se en postrera.
Tot passa entre una branca d’ombres: ombres de llum,
O senzillment ombres en el berenar de la crispació
Humana. Tot resta tanmateix, al somni, encara que
Aquest no desvetle del tot l’estrany paraigües
De la intempèrie, el llenguatge imprevisible del vent.
Temptejar es torna un arriscat periple per al patíbul.
I, tanmateix, en cada nit perdem hores. I, tanmateix,
A cada hora la nit assassina vestidures i innocència.
Entre ser i no ser el llenguatge incert de l’home: el dol
De la flama, el plany rebentat de la pluja…
A l’esquena la solapa del nostre segle, velles cendres
En un joc de paroxisme, tenalles d’enrunes, el paisatge
De la sort que no dóna bons caps de setmana,
Esgotats espills sense àngels, bigots fets fonells,
Per a no desfer-se al vinagre de l’horitzó.
Als carrers sempre igual: inconscients identitats
Del vernís, lluernes rajant als porus,
Llandes sordes de coca-cola com els convents. Passem
Del misteri al lucre, esquerps aprenents dels ocells,
Passem i els grisos ens furten tot migdia…
Baratària, 05.VI.2009




Rompecabezas



Entre los pies y los pájaros nada culmina, ni el miedo
A tanta puerta colgada en la bisutería de las calles.
A ratos hay relojes póstumos en el viaje, almidonadas
Piernas como pinos, cucharas sin callar migajas,
Espejos a quemarropa en el yeso de las pizarras,
A veces sacrificios cuyos estornudos agazapan
El memorable zurcir la gramática en la garganta.
El plomo de las mañanas jamás finge treguas, jamás
Deja de ser orgasmo en el parpadear del firmamento.
El alma no mengua como el mar en su mundo de sal:
Prodigio de la luz palpitante de los ventanales,
Libro donde el tiempo juega al equilibrio de las gaviotas.
A la danza de los goznes, a los alfileres, al pequeño
Ruido de la respiración, —perceptibles en la penumbra.
¿Quiénes amanecen en la lucidez de las planicies?
¿Quiénes beben el bulto de las sombras en la penumbra?
¿Quién reprime la muralla de los jardines o la inclinación
Final del suave tacto de los violines?
En cada lágrima congregada hay días, tardes, noches,
Presencia de un juego sin colores, ávidos años en la piel.
¿Hasta cuándo el granito en su piedad silenciosa?
—Entresueño acumulado en las cuartillas del frío.
El agolpamiento de las estrellas parece inocente: pero aquí,
Su probable porcelana no deja ser una elegía interrumpida,
En las burbujas del jabón, en los pasillos de la espuma.
Hacia el día hay necesidad de salir con armadura:
Y en sigilo caminar junto a los alelíes y los abrojos.
Uno no sabe qué continúa más allá de los ojos, y esa
Cotidiana naturalidad de los vecinos, y esa luz que en seguida
Desvanece cada momento para convertirse en postrera.
Todo pasa entre una rama de sombras: sombras de luz,
O simplemente sombras en la merienda de la crispación
Humana. Todo queda, sin embargo, en el sueño, aunque
Éste no desvele por completo el extraño paraguas
De la intemperie, el lenguaje imprevisible del viento.
Tantear se vuelve un arriesgado periplo para el patíbulo.
Y sin embargo en cada noche perdemos horas. Y sin embargo
En cada hora la noche asesina vestiduras e inocencia.
Entre ser y no ser el lenguaje incierto del hombre: el duelo
De la llama, el quejido reventado de la lluvia…
A la espalda la solapa de nuestro siglo, viejas cenizas
En un juego de paroxismo, tenazas de escombros, el paisaje
De la suerte que no da buenos fines de semana,
Agotados espejos sin ángeles, bigotes hechos témpanos,
Para no deshacerse en el vinagre del horizonte.
En las calles siempre lo mismo: inconscientes identidades
Del barniz, luciérnagas chorreando en los poros,
Latas sordas de coca-cola como los conventos. Pasamos
Del misterio al lucro, huraños aprendices de los pájaros,
Pasamos y los grises nos roban todo mediodía…
Barataria, 05.VI.2009

viernes, 12 de junio de 2009

Fanal de la demència- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Jardín Botánico la Laguna, El Salvador




Fanal de la demència
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó




Una brisa dibuixa campánules, carrers, ferrocarrils.
Camine quedant-me, ací, en cada record —Camins, records!
Al fons aqueixa creu del foc que em persegueix sempre:
La mirada en la sempreviva de l’escuma del mar; els vaixells
Que sempre parteixen i venen: Mai no es queden. Mai, tot i que
El calor dels molls els prodigue. Al voltant de les temples,
La sal clivella els llampecs de les mirades, la galta dibuixada
Dels somnis, els secrets inútils que s’han tornat granit.
Corbat el rellotge del pols, fons redó del buit, errada
Memòria sostinguda a les meues mans, peixos fugissers damunt de la sang.
Al crit despietat de la llengua, llunes d’estranys
Ocells, formigues cegues com colp de martells, ullals
Hirsuts a l’ala. —Fonda és la vida fins al coll!
He anat i vingut sense atrevir-me als braços: carn destruïnt-se
En silenci, pulmó de pedra en la foscor del dia:
Terra on la destrucció és permanent i la soledat cova.
La soledat tornà hermètica la soledat de la fullaraca, els porus
De cada riu a les palpebres, la súplica visible i transparent.
El minut resulta una eternitat a la meua boca. No hi ha claus,
Ni verds, ni riures a la llengua —tan sols és dolor líquid del destí
Que s’alça com montícle de cases buides. La destral
Furiosa de la llum tanca els meu ulls, trenca els cartílags,
Sagna el beuratge dels rellotges, es fon a la cendra el quadern
De l’alé, cremen els inodors de les audiències:
Així m’òbric al somni a través de les finestres, així el meu cos
Als pals torts dels carrers, davant de la respiració
De les entranyes, amb els seus inservibles telegrames. Ara astora
Tota innocència. Dins de la foguera el cavall del coixí,
Tropells alçats en ecos, disfresses disposades a la introspecció
De l’asfíxia, ulls sense assaciar-se en la foscor dels fesols.
L’arna desarma els robers sense afaits, l’insomni
Dels conclaves manca de càbales: la llengua prova la seua història
De vegetals, el riure apinyat l’il·lusionisme amb mostassa.
Des de sempre la saliva sense calaixos, —aquesta secor feligrés
De la boirina, aquest laberint meu sense gratacels, aquest respirar
Menjant besavis: inclemència, potser, al meu llit de paüra
I insurrecte. Sempre així al fil de l’amor. Sempre així, la sotsobra
De la sang, la negació de les sabates, la ullera de les tisores.
L’únic la teranyina del zodíac, pergamins de demència;
L’únic la llàgrima al mirall dels cartipassos,
Els retrats crucials de les gavines, el perill del vòmit davant dels
rebutjalls, els insecticides per a esborrar les empremtes de les mosques.
Sempre així entre les exèquies dels fanals,
El brufol compartint l’ull de la nit amb els instants
Animats de les fulles, respirant en la nuesa mastegada
Del desvetlament, —xuplamel del desencert, plural fantasia
Dels armaris en cada hora presa com bufa a les parets.
Entre la lucidesa que em devora a glops, hi ha arrels de tinta
Consumida, espills dibuixats, —irrepetibles llits,
I subtils jocs d’espines i segles com un trencaclosques
Als somnis, com una set a l’assalt dels llençols…
Baratària, 03.VI.2009





Farol de la demencia




Una brisa dibuja campánulas, calles, ferrocarriles.
Camino quedándome, ahí, en cada recuerdo —¡Caminos, recuerdos!
Al fondo esa cruz del fuego que me persigue siempre:
La mirada en el siempreviva de la espuma del mar; los barcos
Que siempre parten y vienen: nunca se quedan. Nunca, aunque
El calor de los muelles los prodigue. Alrededor de las sienes,
La sal agrieta los relámpagos de las miradas, la mejilla dibujada
De los sueños, los secretos inútiles que se han vuelto granito.
Curvado el reloj del pulso, fondo redondo del vacío, errada
Memoria sostenida en mis manos, peces huidizos sobre la sangre.
En el grito despiadado de la lengua, lunas de extraños
Pájaros, hormigas ciegas como golpe de martillos, colmillos
Hirsutos en el ala. —¡Honda es la vida hasta el cuello!
He ido y venido sin atreverme a los brazos: carne destruyéndose
En silencio, pulmón de piedra en la oscuridad del día:
Tierra donde la destrucción es permanente y la soledad cueva.
La soledad volvió hermética la soledad de la hojarasca, los poros
De cada río en los párpados, la súplica visible y transparente.
El minuto resulta una eternidad en mi boca. No hay llaves,
Ni verdes, ni risas en la lengua —sólo es dolor líquido del destino
Que se alza como montículo de casas vacías. El hacha
Furiosa de la luz cierra mis ojos, rompe los cartílagos,
Sangra el brebaje de los relojes, se funde en la ceniza el cuaderno
Del aliento, arden los inodoros de las audiencias:
Así me abro al sueño a través de las ventanas, así mi cuerpo
En los postes tuertos de las calles, frente a la respiración
De las entrañas, con sus inservibles telegramas. Ahora asusta
Toda inocencia. Dentro de la hoguera el caballo de la almohada,
Tropeles alzados en ecos, disfraces dispuestos a la introspección
De la asfixia, ojos sin saciarse en la oscuridad de los frijoles.
La polilla desarma los roperos sin afeites, el insomnio
De los cónclaves carece de cábalas: la lengua prueba su historia
De vegetales, la risa apiñada el ilusionismo con mostaza.
Desde siempre la saliva sin gavetas, —esta sequedad feligrés
De la neblina, este laberinto mío sin rascacielos, este respirar
Comiendo bisabuelos: inclemencia, acaso, en mi lecho de pavor
E insurrecto. Siempre así al filo del amor. Siempre así, el vilo
De la sangre, la negación de los zapatos, la ojera de las tijeras.
Lo único la telaraña del zodíaco, pergaminos de demencia;
Lo único la lágrima en el espejismo de los cartapacios,
Los retratos cruciales de las gaviotas, el peligro del vómito frente
A los desechos, los insecticidas para borrar las huellas de las moscas.
Siempre así entre las exequias de los faroles,
El búho compartiendo el ojo de la noche con los instantes
Animados de las hojas, respirando en la desnudez masticada
Del desvelo, —chupamiel del desatino, plural fantasía
De los armarios en cada hora prendida como vejiga en las paredes.
Entre la lucidez que me devora a sorbos, hay raíces de tinta
Consumida, espejos dibujados, —irrepetibles camas,
Y sutiles juegos de espinas y siglos como un rompecabezas
En los sueños, como una sed al asalto de las sábanas…
Barataria, 03.VI.2009

sábado, 6 de junio de 2009

Transparència del dubte- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Jardín Botánico La laguna, El Salvador





Transparència del dubte
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó




Tota trasparència dibuixa sospites. Així ho testimonia
A hores d’ara el temps. La boira és sòrdida als braços.
El dubte és un besllum amb amb sabor a vells paisatges.
A moltes persones els agrada callar davant de la llum:
—pateixen quan veuen l’altura del guarumo; la ruda
De tota absència els enfosqueix. Les bones paraules
També es tornen sospitoses: les ombres sovintegen
Als vitralls —la llet sense treva del dubte.
Tota veritat i virtut comencen a ser sospitoses, quan
Ben pocs les perpetuen a la taula, i les seues domèstiques
Mans bateguen als forcots per a ben pocs dies.
Segles de pluja cremen a l’armari de paret de la cuina; lustres
De mantega mosseguen les pàgines del bon costum:
El foc és necessari en la consciència del pa —tots
Els dies hi ha algú que tanca les portes amb màxima
Seguritat per a no veure els fòsfors del dia, així evita veure
Els nius de la diafanitat: la vívida llum que no envelleix.
Tota transparència es fa sospitosa entre tantes
Caretes —i malgrat que la cautela és obra subirana,
Hi ha qui no l’abelleix en veure-la quasi impossible. Hi ha qui
Lliura batalles de ficció o fa del gingebre gosats refilets
Per a tornar-se immune. —Allò fatal és que ningú no es fia del seu refilet.
Perquè són tantes les fosques consciències: solitaris enderrocs
Del sistema, brúixoles amb imans tirats a la sort.
La llei entre agònics còdols perd la seua mateixa càbala.
En els sistemes vegetatius, la veritat està clausurada:
—la ruïna s’alça i enverina com somnis en l’alé.
Hui, tota transparència és escuma intransitiva, —ningú no
La consagra, sinó que la crivella ungida d’ultratge.
I encara que és una aventura en el forrellat de la rosada, potser risc,
Ací està impregnada d’heroïcitat. Ací està, sovint,
Com una caricatura. Sempre ha segut salvable la seua captivitat:
—però clar, la misèria explica la sòrdida indigència
I el cofre de pànic on ens ha ficat l’albir.
Res no pertorba més en la boca de les audiències —no les mosques,
Sinó un calendari d’honradesa penjat al pit. Encara que
Ella parega sospitosa, encara que ella no s’escole com riu.
En aquest món la mentida és part de la respiració: flueix
Perquè està instal·lada als tímpans; mamella assumida
Per la consciència, encara que se sàpia que tard o d’hora
S’enruna i cau en fosca ruïna. —Mentrestant, mossega
La pell; ha conquistat ànimes i furga en la carn.
Viure és enderrocar aqueixos estranys vicis: ser aprenent conscient
Del gual desoït, —ser dic, arquer de cavalls que derriben
Aqueix argent viu de empenyes ocultes.
La transparència dol quan desqualla el sentiment: hi ha
Pocs que la suporten, perquè és un ofici de pedrapiquer.
Perquè està ací, i pertorba el somni, el bon somni del respir.
La transparència crema, —mai no fou transitori vertigen,
Sinó l’evidència que la il·lusió pot ser tangible i transferible.
Baratària, 31.V.2009



Transparencia de la duda




Toda trasparencia dibuja sospechas. Así lo testifica
Hoy en día el tiempo. La niebla es sórdida en los brazos.
La duda es un destello con sabor a viejos paisajes.
A muchas personas les gusta callar frente a la luz:
—sufren cuando ven la altura del guarumo; la ruda
De toda ausencia los vuelve oscuros. Las buenas palabras
También se tornan sospechosas: las sombras abundan
En los vitrales —la leche sin tregua de la duda.
Toda verdad y virtud empiezan a ser sospechosas, cuando
Muy pocos las perpetúan en la mesa, y sus domésticas
Manos laten en los horcones para muy pocos días.
Siglos de lluvia arden en la alacena de la cocina; lustros
De manteca muerden las páginas de la buena costumbre:
La lumbre es necesaria en la conciencia del pan —todos
Los días hay alguien que cierra las puertas con máxima
Seguridad para no ver los fósforos del día, así evita ver
Los nidos de la diafanidad: la vívida luz que no envejece.
Toda transparencia se vuelve sospechosa entre tantas
Máscaras —y pese a que la cautela es obra soberana,
Hay quien no la apetece por verla casi imposible. Hay quien
Libra batallas de ficción o hace del jengibre osados trinos
Para volverse inmune. —Lo fatal es que nadie fía de su tino.
Porque son tantas las oscuras conciencias: íngrimos escombros
Del sistema, brújulas con imanes echados a la suerte.
La ley entre agónicos guijarros pierde su propia cábala.
En los sistemas vegetativos, la verdad está clausurada:
—la ruina se yergue y empoza como sueños en el aliento.
Hoy, toda transparencia es espuma intransitiva, —nadie
La consagra, sino que la acribilla ungida de ultraje.
Y aunque es una aventura en el cerrojo del rocío, riesgo quizá,
Está ahí impregnada de heroísmo. Está aquí, a menudo,
Como una caricatura. Siempre ha sido salvable su cautiverio:
—pero claro, la miseria explica la sórdida indigencia
Y el cofre de pánico donde nos ha metido el albedrío.
Nada perturba más en la boca de las audiencias —no las moscas,
Sino un calendario de honradez colgado en el pecho. Aunque
Ella parezca sospechosa, aunque ella no fluya como río.
En este mundo la mentira es parte de la respiración: fluye
Porque está instalada en los tímpanos; ubre asumida
Por la conciencia, aunque uno sepa que tarde o temprano
Se derriba y cae en oscura ruina. —Mientras tanto, muerde
La piel; ha conquistado almas y hurga en la carne.
Vivir es derribar esos extraños vicios: ser aprendiz consciente
Del vado desoído, —ser digo, arquero de caballos que derriben
Ese azogue de empeines ocultos.
La transparencia duele cuado descuaja el sentimiento: pocos
Hay que la soportan, porque es un oficio de picapedrero.
Porque está ahí, y perturba el sueño, el buen sueño del respiro.
La transparencia quema, —jamás fue transitorio vértigo,
Sino la evidencia que la ilusión puede ser tangible y transferible.
Barataria, 31.V.2009

miércoles, 3 de junio de 2009

Paradoxes de l’eco- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

André Cruchaga, Jardín Botánico La Laguna, El Salvador





Paradoxes de l’eco
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó




…como un pensamiento que regresa de ser un pensamiento
se despega una nada tras otra…
EMILIO ADOLFO WESTPHALEN



El fum crema en cada paraula que escric. Absorta
La memòria, cluca els ulls a la mateixa ombra que sóc,
A intervals els paraigües es mouen a l’inrevés,
—El somni no és innocent, té llum i secretes vetes
De lluernes; davall dels contorns de la follia hi ha esperons
D’oblidats ossos, veus desvetlades en la secreció
Dels mocadors: —mans que no són a l’odre dels pensaments.
El somni i la memòria esborren tot allò que he aprés:
Sóc aprenent de rius, i d’abismes sense cansament i dels trafecs
De les imatges a les meues nines…
Sempre volguí construir braços i rails: trens d’ardorosa
nuesa, i mamprendre un diàleg amb la set, —unir bocins
D’alegría, llevar les ulleres a l’arc del cel, veure’m a l’imant
De la claror amb apetit de certesa.
Les criptes, tanmateix, tremolen en les comissures de la meua boca.
En l’atri dels espills no hi ha soterranis, ni mitjanit.
Els ocells de les meues venes em picotegen les roges teranyines:
El fum del subconscient cau de picada en la brasa dels arrels
—Ulls calcinats per l’aleteig dels pènduls…
Ulls cecs aquest bes de la nit a les palpebres.
Ulls afonats en l’esbufec del raig i el reuma apocalíptic.
Des que em foren donades les vàlvules de la memòria,
La creu se’m convertí en una delícia irreverent: volcànica
Ara del somni, disfressats segles d’escuma, sòrdida llum
Dels botxins: urgència, —potser—, desafiant de sopors.
La memòria és prolixa quan la sacsa el pòl·len de la nostàlgia:
I, tanmateix, la ironia fa d’espelmes: mossega el velam
Dels caramells, cohabiten ací els ritmes de les criptes.
No sé si en la porositat de la set, el sucre es pot llançar
D’una escopinada, si l’asfíxia es part de la nissaga dels llumins,
Si l’edat és la floridura dels apetits, si les portes tenen
Evidència genèsica o són, el destí fiable dels somnis.
(Mai no se sap quan el melic és el nostre univers), —dic,
Després d’haver navegat en la seua brasa blava, en la seua bombolla
De món, o en la seua forma d’assaonat perfum.
En cada lluerna un bosc s’encén —cava la veu
En la nit com un rusc de turistes que busquen a entropessons
L’invisible. El vertigen és possible, ací on ens aplega
La llengua de la sang amb tots els seus mars embolicats de proclames.
I encara que no es pot viure en el capvespre de l’ànsia, crits,
Caos, no hi ha cap altre peu que els records: aqueixos que ocupen
La desmesura de l’humà, el fons de les hipòtesis,
O aqueixa forma gutural de llevar la clau a les guitarres, —paradoxa
Certa que ens mostra la infatigable fantasia…
Per això de quan en quan m’asseiesc a jugar amb la paràbola
Del camell, i en realitat no hi ha res estrany en aqueix abeurador
D’agulles de cap, llevat de la fatiga o la perícia, llevat d’un cresol
Sense querosé, una nit amb cadàvers i sense finestres…
Llevat del planeta sense ulls, ancorat en les panses de les mosques.




Paradojas del eco





…como un pensamiento que regresa de ser un pensamiento
se despega una nada tras otra…
EMILIO ADOLFO WESTPHALEN




El humo arde en cada palabra que escribo. Absorta
La memoria, guiña la propia sombra que soy,
A intervalos los paraguas se mueven al revés,
—El sueño no es inocente, tiene luz y secretas vetas
De luciérnagas; bajo los contornos de la locura hay espuelas
De olvidados huesos, voces desveladas en la secreción
De los pañuelos: —manos que no son en el odre de los pensamientos.
El sueño y la memoria borran cuanto he aprendido:
Soy aprendiz de ríos, y de abismos sin cansancio y de los trajines
De las imágenes en mis pupilas…
Siempre quise construir brazos y rieles: trenes de ardorosa
Desnudez, y entablar un diálogo con la sed, —unir pedazos
De alegría, quitarle las ojeras al arco iris, verme en el imán
De la claridad con apetito de certeza.
Las criptas, sin embargo, tiemblan en las comisuras de mi boca.
En el atrio de los espejos no hay sótanos, ni medianoche.
Los pájaros de mis venas picotean mis rojas telarañas:
El humo del subconsciente cae de picada en el ascua de las raíces
—Ojos calcinados por el aleteo de los péndulos…
Ojos ciegos este beso de la noche en los párpados.
Ojos hundidos en el resuello del rayo y la reuma apocalíptica.
Desde que me fueron dadas las válvulas de la memoria,
La cruz se convirtió en mí en una delicia irreverente: volcánico
Altar del sueño, disfrazados siglos de espuma, sórdida luz
De los verdugos: urgencia, —acaso—, desafiante de sopores.
La memoria es prolija cuando la sacude el polen de la nostalgia:
Y sin embargo, la ironía hace de cirios: muerde el velamen
De los carámbanos, cohabitan ahí los ritmos de las criptas.
No sé si en la porosidad de la sed, el azúcar se puede lanzar
De un escupitajo, si la asfixia es parte de la estirpe de los fósforos,
Si la edad es el moho de los apetitos, si las puertas tienen
Evidencia genésica o son, el destino fiable de los sueños.
(Uno nunca sabe cuando el ombligo es nuestro universo), —digo,
Después de haber navegado en su brasa azul, en su burbuja
De mundo, o en su forma de sazonado sahumerio.
En cada luciérnaga un bosque se enciende —cava la voz
En la noche como una colmena de turistas que buscan a traspiés
Lo invisible. El vértigo es posible, ahí donde nos alcanza
La lengua de la sangre con todos sus mares enredados de proclamas.
Y aunque no se puede vivir en el atardecer del ansia, gritos,
Caos, no hay otros pies que los recuerdos: esos que ocupan
La desmesura de lo humano, el fondo de las hipótesis,
O esa forma gutural de quitarle llave a las guitarras, —paradoja
Cierta que nos muestra la infatigable fantasía…
Por eso de vez en cuando me siento a jugar con la parábola
Del camello, y en realidad no hay nada extraño en ese abrevadero
De alfileres, salvo la fatiga o la pericia, salvo un candil
Sin kerosene, una noche con cadáveres y sin ventanas…
Salvo el planeta sin ojos, anclado en las pasas de las moscas.
Barataria, 30.V.2009

lunes, 1 de junio de 2009

Matèria inversa- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Jardín Botánico La Laguna, El Salvador





Matèria inversa
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó




En la filosofia del temps les flors sovint s’inventen.
La llengua de l’asfalt es perd als tuguris del dia.
Enmig de les esquerdes, el tropell de les ansietats.
El somni premut a les lluernes de la fullaraca.
Després de tants anys ha canviat el mimetisme;
I encara que semble una il·lusió de pluja damunt de vitralls,
Els somnis tenen aparença —almenys— d’un nou
Escenari on es deixen veure balcons i no soterranis.
La veu estesa damunt de llargues hores d’espases,
Les venes amb la seua selva d’arrels fosques, —murmuris
En el record d’armaris de paret i robers, de cavalls
Sense galop trotant en el silenci, món d’opacs
Arlequins. Rajoles per jardins, nits sense setmanes.
Álbums sense ulls a l’espill de l’encens, sal en la ràfega
Del foc—insòlites llavors d’un ací sense braços.
La pluja a penes renta el teulat de les begònies,
Ni el jardí botànic de les transpiracions…
El bulliment dels porus goteja trapezis de rovell,
Subsòls de sabates, pedres on el món viu.
Llostreja en el colp de bec de nits heredades,
Agües cremades per l’escata dels peixos, rellotges
Amb traïdors papers, pastors apareguts després de la ràfega:
—de quan en volta, amulets, atribolades flaçades de l’ego.
Ningú no cregué que faria espills de les llàgrimes,
Impecables informes de prudència, marcs de llapisseres
Amb gargols obssessius, ecos subsidiaris de la saliva.
Així ha passat més de cent anys l’enruna de la història:
Els tímids atrafegaments de les portes, el rostre
Dels grills amb soroll nauseabund, amb la seua sequera
Moribunda dins del paisatge dolgut de la gola.
Existeix ací la infantesa sense artificis de saliva?
Les parets sense la corcada cara dels adobs?
Els muscles per a carregar l’espessor de Déu amb cistelles
Pintades d’anells? La llum ha segut residu de pluja,
Durant sobiranies qüestionables…
Per això sempre necessití una llanterna d’ocells, quaderns
Sense graffiti, espardenyes on no responga la boirina.
—Clar que aquest és un altre idioma amb menys badalls
Que els periòdics, residus lògics de l’ofec…
Quasi sortírem del pedregós assot de les escopetes: la llunyania
Sovint ens mostra el seu cràter esquerp, però després,
La tenim desperta a les nines. Aqueix forn de la sotsobra,
Estranya substància fosa a la sang, —cel de la disfressa,
Desvestit després, pels rossinyols de l’instint…
Quasi sortírem embalsamats de les violes de la nit.
En las cambres del seny, els coixins recuperen
La transparència o només aqueix joc dels símbols, o només
Les paraules amb ascensors de cendra
O només de bell nou el somni sense arribar a la transparència,
O només aqueixa doctrina armada d’ansietats…
Baratària, 30.V.2009





Materia inversa




En la filosofía del tiempo las flores se inventan a menudo.
La lengua del asfalto se pierde en los tugurios del día.
Entre las rendijas, el tropel de las ansiedades.
El sueño apretado en los tragaluces de la hojarasca.
Después de tantos años ha cambiado el mimetismo;
Y aunque parezca un ilusión de lluvia sobre vitrales,
Los sueños tienen apariencia —al menos— de un nuevo
Escenario donde se dejan ver balcones y no sótanos.
La voz tendida sobre largas horas de espadas,
Las venas con su selva de raíces oscuras, —murmullos
En el recuerdo de alacenas y roperos, de caballos
Sin galope trotando en el silencio, mundo de opacos
Arlequines. Baldosas por jardines, noches sin semanas.
Álbumes sin ojos en el espejo del incienso, sal en la ráfaga
Del fuego—insólitas semillas de un aquí sin brazos.
La lluvia apenas lava el tejado de las begonias,
Ni el jardín botánico de las transpiraciones…
El hervor de los poros gotea trapecios de herrumbre,
Subsuelos de zapatos, piedras donde el mundo vive.
Amanece en el picotazo de noches heredadas,
Aguas quemadas por la escama de los peces, relojes
Con alevosos papeles, pastores aparecidos tras la ráfaga:
—de vez en cuando, amuletos, atribuladas cobijas del ego.
Nadie creyó que haría espejos de las lágrimas,
Impecables informes de prudencia, cercos de lápices
Con garabatos obsesivos, ecos subsidiarios de la saliva.
Así ha pasado más de cien años el escombro de la historia:
Los tímidos ajetreos de las puertas, el rostro
De los grillos con ruido nauseabundo, con su sequedad
Moribunda dentro del paisaje dolorido de la garganta.
¿Existe aquí la infancia sin artificios de saliva?
¿Las paredes sin la corroída cara de los adobes?
¿Los hombros para cargar la espesura de Dios con tombillas
Pintadas de sortijas? La luz ha sido residuo de lluvia,
Durante soberanías cuestionables…
Por eso siempre necesité una linterna de pájaros, cuadernos
Sin graffiti, albercas donde no responda la neblina.
—Claro que este es otro idioma con menos bostezos
Que los periódicos, residuos lógicos del ahogo…
Casi salimos del pedregoso azote de las escopetas: la lejanía
A menudo nos muestra su cráter huraño, pero luego,
La tenemos despierta en las pupilas. Ese horno del vilo,
Extraña sustancia derretida en la sangre, —cielo del disfraz,
Desvestido luego, por las ganzúas del instinto…
Casi salimos embalsamados de los alelíes de la noche.
En las habitaciones de la lucidez, las almohadas recuperan
La transparencia o sólo ese juego de los símbolos, o sólo
Las palabras con ascensores de ceniza
O sólo de nuevo el sueño sin llegar a la transparencia,
O sólo esa doctrina armada de ansiedades…
Barataria, 30.V.2009