viernes, 28 de agosto de 2009

Galop enfurit- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Pablo Picasso







Galop enfurit
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó







…informe de sí misma que se extiende sobre la tempestad de los emblemas
de modo que no hay sol ni hay revelaciones
tampoco ni víctima
yo solamente y el sudario luego
y un bulto muerto ya
SAMUEL BECKETTT






La memòria resplendeix com els eucaliptus del dia.
Ara és possible segar la carn en la dansa de les brases.
—La vida en la perplexitat dels llibres,
Pou on la combustió es fa infinita,
Arquejades estelles a la tinta de les pàgines, cantons
Afonats en l’atzar, sostres trencats pel foc i els resquills.
Els llençols fins al coll amb els seus sostres de palleta,
De nou la pell a la boca, diluïda en la sal dels mesos,
Sempre les llunyanies amb els seus porus salobres
I abstrets, els malsons sostenint sostenidors,
Els grups de poder robant-se l’espavent i l’alegria.
Sovint les mans de la memòria es tornen huracans.
—Brasa és el llibre del deliri,
La nuesa arrancada de les paraules,
La veu en el silenci, els traços del no-res al clam,
Els paisatges on els borratxos pixen les seues penes,
—Nord o Sud de la creu de mitjanit—
Descensos com l’agonia de les posades, —fa temps
Que moren els cavalls a les voravies,
O el cisell dels cascos a les temples, o el passat que retorna
Impregnat de cambres,
Estius sense ocells simulant calendaris morts,
Angles obtusos lluents d’olis, límits on
El crepuscle es torna insult per als ulls,
Fulles de l’estrèpit damunt del vas de les ones,
Paraules insomnes al voltant dels peus, —paraules
Que colpegen la paciència, dòlmens de silenci damunt del tabac.
El llim fumeja en bocins de consciència,
La dóna alça les cames en aquest sembradís de 3000 anys.
Em donen les dotze en l’insomni dels retrats,
Les vitrines juguen als daus de l’oci,
Hi ha punts negres a les natures mortes dels melons d’aigua,
—Estranyes essències en la pólvora, ponts d’estranyes ruïnes,
Guerres com mètodes per a netejar les cases de l’escòria.
La història en la memòria amb els seus trens penedits.
Frases fetes amb epílegs interessants per a sacsar fèretres,
Mentre que el fred picoteja com un ocell gris,
Mentrestant, els peixos cauen en el desgel del planeta,
Mentrestant, els carrers floten sense un dic.
Ja s’acosten les farmacioles en cellers, les portes obscenes
De la pols, els tapissos sense enganxament,
La soledat decretada als areòpags,
Les pregàries en cansades pulseres, els llibres de les estrelles
Sense astrolabis, els codis de barra, noctàmbuls
En les parets, els amulets de la saviesa messiànica,
Las dentadures postisses amb una ganyota de somriure amable.
Ací la memòria, cèlebre al seu clot, esperant la rosada.
Quinquers, de penes, als corredors de l’hivern…

Baratària, 14.VIII.2009








Galope enfurecido







…informe de sí misma que se extiende sobre la tempestad de los emblemas
de modo que no hay sol ni hay revelaciones
tampoco ni víctima
yo solamente y el sudario luego
y un bulto muerto ya
SAMUEL BECKETTT






La memoria resplandece como los eucaliptos del día.
Ahora es posible segar la carne en la danza de las brasas.
—La vida en la perplejidad de los libros,
Pozo donde la combustión se hace infinita,
Arqueadas astillas en la tinta de las páginas, esquinas
Hundidas en el azar, techos rotos por el fuego y las esquirlas.
Las sábanas hasta el cuello con sus techos de brizna,
De nuevo la piel en la boca, diluida en la sal de los meses,
Siempre las lejanías con sus poros salobres
Y ensimismados, las pesadillas sosteniendo sostenes,
Los grupos de poder robándose el asombro y la alegría.
A menudo las manos de la memoria se tornan huracanes.
—Brasa es el libro del delirio,
La desnudez arrancada de las palabras,
La voz en el silencio, los trazos de la nada en el clamor,
Los paisajes donde los borrachos orinan sus penas,
—Norte o Sur de la cruz de medianoche—
Descensos como la agonía de los mesones, —hace tiempos
Que mueren los caballos en las aceras,
O el cincel de los cascos en las sienes, o el pasado que regresa
Impregnado de habitaciones,
Veranos sin pájaros simulando calendarios muertos,
Ángulos obtusos lucientes de aceites, límites donde
El crepúsculo se vuelve insulto para los ojos,
Hojas del estruendo sobre el vaso de las olas,
Palabras insomnes alrededor de los pies, —palabras
Que golpean la paciencia, dólmenes de silencio sobre el tabaco.
El limo humea en pedazos de conciencia,
La mujer levanta sus piernas en este sembradío de 3000 años.
Me dan las doce en el insomnio de los retratos,
Las vitrinas juegan a los dados del ocio,
Hay puntos negros en los bodegones de las sandías,
—Extrañas esencias en la pólvora, puentes de extrañas ruinas,
Guerras como métodos para limpiar las casas de la escoria.
La historia en la memoria con sus trenes arrepentidos.
Frases hechas con epílogos interesantes para sacudir féretros,
Mientras el frío picotea como un pájaro gris,
Mientras, los peces caen en el deshielo del planeta,
Mientras, las calles flotan sin un dique.
Ya se avecinan los botiquines en tabancos, las puertas obscenas
Del polvo, los tapices sin pegamento,
La soledad decretada en los areópagos,
Las oraciones en cansadas pulseras, los libros de las estrellas
Sin astrolabios, los códigos de barra, noctámbulos
En las paredes, los amuletos de la sabiduría mesiánica,
Las dentaduras postizas con una mueca de sonrisa amable.
Aquí la memoria, célebre en su hoyo, esperando el rocío.
Quinqué, apenas, en los corredores del invierno…
Barataria, 14.VIII.2009

domingo, 16 de agosto de 2009

Absurd amb lluernes al fons- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Paisaje





Absurd amb lluernes al fons
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó




Ací a la vorera de la refilada, instant de fonells
I ràfegues, les fenelles atroces de sempre, espavents,
El xiulit dels mercats, les onades de les sabates,
L’home respirant peixos des de la impossibilitat
Humana, —buits com tubs d’irresistibles ecos,
Aquests signes de vertiginosa intempèrie.
Puc tindre les teues mans en la meua pal·lidesa encisada?
—Mirar des d’ací l’abominable sense somriures.
La blasfèmia insaciable de substituir la veritat,
Per relleus de mut ordre, afonada arena de l’escuma.
Sé de la lucidesa flotant dels ulls,
D’allò sobtós que a voltes ens resulta la memòria,
Del preu que s’ha de pagar per la negació dels camins,
Dels cèntims d’ombres que bracegen en teranyines,
Dels trastorns que ens produeixen certes reminiscències.
Sovint em perd a les quatre parets del planeta:
La llum és necessària tot i que siga a les andròmines brutes
De la roba, del coltell de la ignomínia.
Les lletres són estretes per a assolir les paraules.
De sobte ens priva de la rebel·lió
De certes síl·labes, colèriques i llampeguejants. Tota
Privació desqualifica la vida, —Quan he de dir adéu
A l’auditori de la foscor, als periòdics que ofeguen
La llum amb la seua aparent plenitud de mans? —Certa és
La tempesta fins a arribar a l’absurd de les lluernes
Amb capells de pelfa, amb encaixos d’absurd orgull.
Puc morir en la paterna d’un discurs, amb l’alternativa
De fugar-me de les teues entranyes? Sempre dorm
En una ciutat fosca i sense manuals picotant tamburets.
Des de dins la nit instal·la les seues brúixoles, el pessebre
Desgastat de les habitacions, sostres de saliva entre
Els dits, claus de incòmode xiulit, —pregon bitllet
El titubeig a les aigües de totes les setmanes.
A quin altre asfixies amb el desfici de la indiferència,
Amb famolencs insectes davall dels llençols?
Les brases verdes esperen la constel·lació de la cendra.
Els simbolismes del vent tenen fam com les esglésies.
En la pregonor de la roba hi ha espelmes a encendre.
Així és possible desenquadernar les pàgines de les cebes.
Els diccionaris antics de la sutja, el sagrat cor del vim.
—Veieres el Malecó de l’Havana amb una fotografia del Che
Guevara? Cantares el Songoro Cosongo de Nicolás Guillén?
La llengua repassa aqueix lloc on creixen le voliaines o sèpals.
I és un foc que no desdiu els rius i afluents. Encara que
Fos l’últim fluid de les espines, forma d’armaris,
O taüts per a la ambigüitat anada dels llençols blancs.
I és que aquesta ombra es resisteix al titubeig i allò fragmentari:
Algú la construí, però, com a realitat diàfana
Perquè l’instint, visceral, trobe les finestres del zodíac.
Baratària, 09.VIII.2009






Absurdo con luciérnagas al fondo





Ahí al borde del gorjeo, instante de témpanos
Y rachas, las rendijas atroces de siempre, asombros,
El silbido de los mercados, el oleaje de los zapatos,
El hombre respirando peces desde la imposibilidad
Humana, —huecos como tubos de irresistibles ecos,
Estos signos de vertiginosa intemperie.
¿Puedo tener tus manos en mi palidez hechizada?
—Mirar desde aquí lo abominable sin sonrisas.
La blasfemia insaciable de sustituir la verdad,
Por relieves de mudo orden, hundida arena de la espuma.
Sé de la lucidez flotante de los ojos,
De lo súbito que a veces nos resulta la memoria,
Del precio que hay que pagar por la negación de los caminos,
De los centavos de sombras que bracean en telarañas,
De los trastornos que nos producen ciertas reminiscencias.
Con frecuencia me pierdo en las cuatro paredes del planeta:
La luz es necesaria aunque sea en los trastos sucios
De la ropa, del cuchillo de la ignominia.
Las letras son estrechas para alcanzar las palabras.
De pronto uno se priva de la rebelión
De ciertas sílabas, coléricas y relampagueantes. Toda
Privación descalifica la vida, —¿Cuándo debo decir adiós
Al auditorio de la oscuridad, a los periódicos que ahogan
La luz con su aparente plenitud de manos? —Cierta es
La tempestad hasta llegar a lo absurdo de las luciérnagas
Con sombreros de felpa, con encajes de absurdo orgullo.
¿Puedo morir en la paterna de un discurso, con la alternativa
De fugarme de tus entrañas? Siempre duermo
En una ciudad oscura y sin manuales picoteando taburetes.
Desde adentro la noche instala sus brújulas, el pesebre
Desgastado de las habitaciones, horcones de saliva entre
Los dedos, clavos de incómodo silbido, —hondo billete
El titubeo en las aguas de todas las semanas.
¿A quién otro asfixias con la desazón de la indiferencia,
Con hambrientos insectos debajo de las sábanas?
Las brasas verdes esperan la constelación de la ceniza.
Los simbolismos del viento tienen hambre como las iglesias.
En lo profundo de la ropa hay velas por encender.
Así es posible descuadernar las páginas de las cebollas.
Los diccionarios antiguos del hollín, el sagrado coro del mimbre.
—¿Viste el Malecón de la Habana con una fotografía del Che
Guevara? ¿Cantaste el Songoro Cosongo de Nicolás Guillén?
La lengua repasa ese lugar donde crecen los vilanos o sépalos.
Y es un fuego que no desdice a los ríos y afluentes. Aunque
Fuese el último fluido de las espinas, forma de armarios,
O ataúdes para la ambigüedad andada de las sábanas blancas.
Y es que esta sombra se resiste al titubeo y lo fragmentario:
Alguien la construyó, sin embargo, como realidad diáfana
Para que el instinto, visceral, encuentre las ventanas del zodíaco.
Barataria, 09.VIII.2009

viernes, 14 de agosto de 2009

Foc secret-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Wassily Kandinsky




Foc secret
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó





Entre el fil de la flama, els ulls de la mort.
Aquests camins del somni sense casa ni Pàtria.
La pluja mossegant inútilment les temples de l’alba.
Junt a la nit aquesta soledat d’estàtues.
La cara de les coses arrelada a la cendra.
Fèretres antics deixen les paraules desquallades.
La veu dels velers s’acosta a l’arbre dels meus porus.
Vells atzars junt als ciris, el silenci profund.
Hui o demà els ulls damunt del pa dels camins.
Hui o demà trobar-me a les lloses del crit.
Les portes ací, entre estranyes baldes de la gaubança.
Rius de vella data mosseguen els meus peus,
L’extrema soledat del riure a les sabates.
On puc veure el meu rostre, sense rebles, sense nits
I sense periòdics mossegats per la indiferència?
—La vida no és res en la torbació dels nassos,
En els trastorns àrids dels metalls,
En aquest dard que no és la llibertat, sinó el temps.
Una part de mi trenca la roba dels ulls:
Una altra n’és el nom vençut de la carícia anada,
La pluja amagada als ulls mentre la llum ix
D’aqueixos perols combatius del cansament.
Existir encara en les súpliques de l’aire: llevar la disfressa
Dels boscos metafísics, armar el fred de les hores,
Junt a les ales estàtiques dels pilars que la intempèrie
Corroeix amb la seua càrcer de sal i despulla.
Busque els camins després d’haver caminat
Damunt de la tardor, després de veure crims i tindre
La certesa maternal dels records: la infantesa
Amb els trens de la ferida; les paraules dels borinots
Com un cel escopint la tristesa del planeta.
A voltes necessite un mòdic vol de sabates
Per a derrotar les distàncies farcides d’arna.
A la caverna l’esperit necessita, almenys, galetes.
Els dies estan habitats per fantasmes efímers;
És possible que les lluernes saluden enmig de la boirina,
Que la nit desvetle les fulles seques de les trompetes,
Que l’angoixa ja no siga una soga lunar en les llavors,
Que el temps invente altres mirades,
Que tornen les certeses després de buidar meus ulls
Als cresols bruts de les hores.
He sigut sempre aprenent a l’armari de paret dels astres.
Feridors braços cremen la meua atmosfera,
Creue els kilòmetres de la boira sense llànties,
Descobresc els apetits desgastats de la angustia,
L’ascensor de les papallones com un confeti,
Les parets fugideres de la llum damunt de l’enruna,
I aquesta vocació de guaita a l’arrel dels espills.
Al fons els caps de setmana escodrinyen pedres increïbles,
—aquesta perennitat em converteix en ràfega del buit,
O potser un instant nu de tot l’Univers.
Baratària, 07.VIII.2009





Fuego secreto





Entre el hilo de la llama, los ojos de la muerte.
Estos caminos del sueño sin casa ni Patria.
La lluvia mordiendo inútilmente las sienes del alba.
Junto a la noche esta soledad de estatuas.
La cara de las cosas arraigada a la ceniza.
Féretros antiguos dejan las palabras descuajadas.
La voz de los veleros se acerca al árbol de mis poros.
Viejos azares junto a los cirios, el silencio profundo.
Hoy o mañana los ojos sobre el pan de los caminos.
Hoy o mañana encontrarme en las losas del grito.
Las puertas aquí, entre extrañas aldabas del júbilo.
Ríos de vieja data muerden mis pies,
La extrema soledad de la risa en los zapatos.
¿Dónde puedo ver mi rostro, sin ripios, sin noches
Y sin periódicos mordidos por la indiferencia?
—La vida es nada en la turbación de las narices,
En los trastornos áridos de los metales,
En este dardo que no es la libertad, sino el tiempo.
Una parte de mí rompe la ropa de los ojos:
Otra es el nombre vencido de la caricia ida,
La lluvia escondida en los ojos mientras la luz sale
De esos peroles combativos del cansancio.
Existir todavía en las súplicas del aire: quitar el disfraz
De los bosques metafísicos, armar el frío de las horas,
Junto a las alas estáticas de los pilares que la intemperie
Corroe con su cárcel de sal y despojo.
Busco los caminos después de haber caminado
Sobre el otoño, después de ver crímenes y tener
La certeza maternal de los recuerdos: la infancia
Con los trenes de la herida; las palabras de los moscardones
Como un cielo escupiendo la tristeza del planeta.
A veces necesito un módico vuelo de zapatos
Para derrotar las distancias repletas de polilla.
En la caverna el espíritu necesita, al menos, de galletas.
Los días están habitados por fantasmas efímeros;
Es posible que las luciérnagas saluden entre la neblina,
Que la noche desvele las hojas secas de las trompetas,
Que la angustia ya no sea una soga lunar en las semillas,
Que el tiempo invente otras miradas,
Que regresen las certezas después de vaciar mis ojos
En los candiles sucios de las horas.
He sido siempre aprendiz en la alacena de los astros.
Hirientes brazos queman mi atmósfera,
Cruzo los kilómetros de la niebla sin lámparas,
Descubro los apetitos desgastados de la angustia,
El ascensor de las mariposas como un confeti,
Las paredes huidizas de la luz sobre los escombros,
Y esta vocación de vigía en la raíz de los espejos.
En el fondo los fines de semana escrutan piedras increíbles,
—esta perennidad me convierte en ráfaga del vacío,
O acaso, un instante desnudo de todo el Universo.
Barataria, 07.VIII.2009

miércoles, 12 de agosto de 2009

Veu deshabitada-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Fotografía eurorresidentes, Puerto de Jávea


Veu deshabitada
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó


Deshabitada la veu, creix la malesa. Crema el sèpia
A les ales. Transcorre, groguenca, la levitat
De la pols, el coll dels balcons als tossals,
La canícula trepidant, sense ombrel·les en aquest nom
Que l’heura oblida; intransitables les hores
Sota arbres de sang fosca. L’acordió de la brisa
S’apega als dits, lànguides llengües al pas
Dels núvols, espines fosques de cossos,
Muralles vigilants en l’instint, latituds sense llavis
Ni ulls, ni ales, ni adéus, ni ànsies viatgeres.
Són clares les monedes d’aquest temps de l’oprobi.
És clar l’univers en la seua agonia sense treva.
Viure és més que aquest desvetlament de la memòria:
—Les portes obrin el cansament i les sospites,
Cecs símbols en l’emoció dels horaris,
Portes on escopeixen empenyoraments els malfactors.
Al dia li done tots els miralls de la quina:
La gent morint al voltant com en les antigues
Masmorres, —gents com jo, solitàries de vaixells
I coixins, agònics vitralls de la imminència.
En aquest món només transita la sang i la sequera.
La sutja s’ha tornat cosmètic de l’entusiasme.
L’aigual de penes —no de l’aigua— sinó de la llum,
Tan sols és possible per a aquells que intimen
Amb les fantasies del sistema. I no pels que ploren
Indefensos la impotència de sentir-se transparència.
Alce la meua veu als graons de l’harmonia: espiga
Del vertigen al meu rostre, fufada o crit del desvetlament.
Alce la meua veu ennegrida d’impaciències, de noms
Recurrents, de sopor de rajoles, d’arcans
Amb hams, de veritats que no necessiten la rosada.
Invertesc la por a l’ull de l’agulla; absurda és
La plaga de la nit, el pus de la demència, els claus
A deshora del somni, les almàixeres en cistelles de guacal
Antisèptiques, els vaixells baixant a la brasa de l’incert,
Les agulles de cap com la intempèrie de la fe fallida.
M’esguiten els rius mediàtics de les antípodes.
No tinc una ombra unànime per a arrecerar-me
Del doblec de la llengua, de les mantes ratades.
El temps no sap de catifes damunt de la meua esquena;
Molt menys quan una culata trenca els muscles.
Els ponts de l’esquelet es tornen inconnexos:
Mai la pólvora no repara en els caps de setmana,
Ni en els que amotinats en nínxols tornen a nàixer
Sota certes suspicàcies de la mobilidad social.
Les pedres acompleixen amb certa simetria als cantons,
—La nit xiula com una llavadora nocturna
Enmig d’un raig de por, gotes cegues
A l’herba de les estrelles, cresols de la fullaraca.
La nit és la nit en aquest cresol dels ulls:
Els gèrmens estrenyen la gola, ofega l’eco
De la set que som…
Baratària, 08.VIII.2009




Voz desabitada


Deshabitada la voz, crece la maleza. Arde el sepia
En las alas. Transcurre, amarillenta, la levedad
Del polvo, el cuello de los balcones en los cerros,
La canícula trepidante, sin sombrillas en este nombre
Que la yedra olvida; intransitables las horas
Bajo árboles de oscura sangre. El acordeón de la brisa
Se pega en los dedos, lánguidas lenguas al paso
De las nubes, espinas oscuras de cuerpos,
Murallas vigilantes en el instinto, latitudes sin labios
Ni ojos, ni alas, ni adioses, ni ansias viajeras.
Son claras las monedas de este tiempo del oprobio.
Es claro el universo en su agonía sin tregua.
Vivir es más que este desvelo de la memoria:
—Las puertas abren el cansancio y las sospechas,
Ciegos símbolos en la emoción de los horarios,
Puertas donde escupen empeños los malhechores.
Al día le doy todos los espejismos de la quina:
La gente muriendo alrededor como en las antiguas
Mazmorras, —gentes como yo, íngrimas de barcos
Y almohadas, agónicos vitrales de la inminencia.
En este mundo sólo transita la sangre y la sequía.
El hollín se ha vuelto cosmético del entusiasmo.
El aguacero apenas —no del agua— sino de la luz,
Sólo es posible para aquellos que intiman
Con las fantasías del sistema. Y no por los que lloran
Indefensos la impotencia de sentirse transparencia.
Alzo mi voz a los peldaños de la armonía: espiga
Del vértigo en mi rostro, soplo o grito del desvelo.
Alzo mi voz atezada de impaciencias, de nombres
Recurrentes, de sopor de baldosas, de arcanos
Con anzuelos, de verdades que no necesitan del rocío.
Invierto el miedo en el ojo de la aguja; absurda es
La llaga de la noche, el pus de la demencia, los clavos
A deshora del sueño, los almácigos en guacales
Antisépticos, los barcos bajando a la brasa de lo incierto,
Los alfileres como la intemperie de la fe fallida.
Me salpican los ríos mediáticos de la antípodas.
No tengo una sombra unánime para guarecerme
Del doblez de la lengua, de las cobijas raídas.
El tiempo no sabe de alfombras sobre mi espalda;
Muchos menos cuando una culata rompe los hombros.
Los puentes del esqueleto se vuelven inconexos:
Jamás la pólvora repara en los fines de semana,
Ni en los que amotinados en nichos vuelven a nacer
Bajo ciertas suspicacias de la movilidad social.
Las piedras cumplen con cierta simetría en las esquinas,
—La noche silva como una lavandera nocturna
En medio de un chorro de miedo, gotas ciegas
En la yerba de las estrellas, candiles de la hojarasca.
La noche es la noche en este candil de los ojos:
Los gérmenes aprietan la garganta, ahoga el eco
De la sed que somos…
Barataria, 08.VIII.2009

viernes, 7 de agosto de 2009

Pàtria sense temps- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Paisaje,





Pàtria sense temps
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó




Esto es la nostalgia: vivir en la agitación
Y no tener patria en el tiempo…
JOSÉ MARÍA RILKE




Quan el rellotge es dessagna en nosaltres, la vida perd les seues aristes.
Torne de ça i lla com les múltiples ombres de la nit.
Descalç creue llunes finades, caigudes quan la pluja cau al llenguatge
A l’estoreta de fang dels passos: L’olfacte no guareix d’herbes,
Ni podria prendre apòzemes de cendra en l’instant en què el rellotge
Dóna les dotze campanades i el clarobscur convoca la incertesa.
Tant caminar a fosques pels reixat de filferro de la boirina,
Damunt de l’aigua confusa dels papers, per damunt de la meua mateixa ficció.
On ets, Pàtria? Pòstuma esperança en la llum del meu cigar,
Taula per a transeünts sense nom, almoina per als meus ossos
Romputs de tant invocar-te, de tant aplegar-te, d’esborrar
La crueltat dels teus llavis, desamarrant el fred d’aquesta mort
Que desconeix els meus estranys apetits de llop impur. Ja hi ha pus,
En la fusió dels pètals, en la conspiració del llot.
Em buides, Pàtria, i no reivindiques la pol·lució dels clavells,
Ni les diademes de les orquídies damunt de l’arbre sec de la nit.
És infame, ara, l’absència dels teus pits. És infame el manicomi
De la cendra, el simposi de l’infern junt als fantasmes
De l’escriptura. —Tot és impudícia en la pàtria i pertorben els claus
Damunt de la fràgil carn de les meues nines: finestres de la meua infantesa.
Alleujament no hi ha en aquest evident pelegrí de begònies.
Senderes no hi ha per a refer-ne els camins. Camins incerts en cada jornada.
Mai no fou possible llegir les Escriptures en la crina dels cavalls.
L’heura cega els psalms dels caragols,
Les plomes a cor de les llàgrimes,
Aquest pit on mai no han creuat els profetes, sinó el soroll
Perfecte, ofegat de les dents, tremolant en la promesa.
Quina Pàtria és aquesta que de penes la veig en fotografies?
—Postals on els mocadors amaguen els jardins; terra amb ales,
Sí, però a la vista naufraga en carrers foscos, en l’argent viu fugitiu
Del temps que s’emporta àvidament els espills cap a olives
De misteri. Dolen els paraigües i els calcetins: aquesta inaccessible
Cautela als trens amb alé encarnat de panaderia.
No et conec, Pàtria, amb plumons eteris, amb cels rupestres,
Amb bisturís subhastats, amb jeroglífics on els ulls es desplomen,
I volen per llits de canonades cegues.
No et conec, Pàtria. No et conec en la terrassa de les estrelles.
No et conec sense ales, amb cementeri, sí amb peixos verds,
Amb pianos pintant la tendresa, amb veu de canella al meu olfacte,
Amb xiprers on els violins mouen el seu coll confessable,
Amb escales per a muntar els minuts al llom dels balcons, junt
Al guant d’ones que la vida dibuixa al cotó dels fumerals.
No et conec, Pàtria. No et conec amb toga insomne, sí en aquest
Tramvia blanc de la memòria, si en aquest pit de port trencat.
No et conec, Pàtria, i en cada paraula sotosobren les meues camises.
I a cada paraula ets, tot arrossegant les meues pestanyes cap
A l’espill sord-mut de l’horitzó…
Baratària, 03.VIII.2009





Patria sin tiempo




Esto es la nostalgia: vivir en la agitación
Y no tener patria en el tiempo…
JOSÉ MARÍA RILKE



Cuando el reloj se desangra en nosotros, la vida pierde sus aristas.
Vuelvo de aquí para allá como las múltiples sombras de la noche.
Descalzo cruzo lunas fallecidas, caídas cuando la lluvia cae en el lenguaje,
En el talpetate de los pasos: El olfato no sana de hierbas,
Ni podría tomar pócimas de ceniza en el instante en que el reloj
Dá las doce campanadas y el claroscuro convoca a la incertidumbre.
Tanto caminar a oscuras sobre las alambradas de la neblina,
Sobre el agua confusa de los papeles, sobre mi propia ficción.
¿Dónde estás, Patria? Póstuma esperanza en la luz de mi cigarro,
Mesa para transeúntes sin nombre, limosna para mis huesos
Quebrados de tanto invocarte, de tanto leerte, de borrar
La crueldad de tus labios, desamarrando el frío de esta muerte
Que desconoce mis extraños apetitos de lobo impuro. Hay pus ya,
En la fusión de los pétalos, en la conspiración del cieno.
Me vacías, Patria, y no reivindicas la polución de los claveles,
Ni las diademas de las orquídeas sobre el árbol seco de la noche.
Es infame, ahora, la ausencia de tus senos. Es infame el manicomio
De la ceniza, el simposio del infierno junto a los fantasmas
De la escritura. —Todo es impudicia en la patria y perturban los clavos
Sobre la frágil carne de mis pupilas: ventanas de mi infancia.
Alivio no hay en este evidente peregrino de begonias.
Senderos no hay para desandarlos. Caminos inciertos en cada jornada.
Nunca fue posible leer las Escrituras en la crin de los caballos.
La yedra ciega los salmos de los caracoles,
Las plumas a coro de las lágrimas,
Este pecho donde jamás han cruzado los profetas, sino el ruido
Perfecto, ahogado de los dientes, tiritando en la promesa.
¿Qué Patria es esta que apenas la veo en fotografías?
—Postales donde los pañuelos ocultan los jardines; tierra con alas,
Sí, pero a la vista naufraga en calles oscuras, en el azogue fugitivo
Del tiempo que se lleva ávidamente los espejos hacia aceitunas
De misterio. Duelen los paraguas y los calcetines: este inaccesible
Recato a los trenes con aliento encarnado de panadería.
No te conozco, Patria, con plumones etéreos, con rupestres cielos,
Con bisturís subastados, con jeroglíficos donde los ojos se desploman,
Y vuelan por cauces de tuberías ciegas.
No te conozco, Patria. No te conozco en la azotea de las estrellas.
No te conozco sin alas, con cementerio, sí con peces verdes,
Con pianos pintando la ternura, con voz de canela en mi olfato,
Con cipreses donde los violines mueven su cuello confesable,
Con escaleras para subir los minutos al lomo de los balcones, junto
Al guante de olas que la vida dibuja en el algodón de las chimeneas.
No te conozco, Patria. No te conozco con toga insomne, sí en este
Tranvía blanco de la memoria, si en este pecho de puerto roto.
No te conozco, Patria, y en cada palabra zozobran mis camisas.
Y en cada palabra estás, arrastrando mis pestañas hacia
El espejo sordomudo del horizonte…
Barataria, 03.VIII.2009

jueves, 6 de agosto de 2009

PALLETES DE BAMBÚ- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Paisaje





PALLETES DE BAMBÚ
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó




Pels atris de les esglésies deambulen els morts,
Serà perquè en vida els minvà la fe? Per què en la marxa
No sona el heavy metal, ni el punk o en tot cas el jazz,
Una mica de blues amb harmòniques oxidades per la sal dels dits.
Descalços van els fèretres sense una legislació laboral
Que els ampare: —Només ací, hi ha casa per a tots, encara que
A gosades una mica estretes per la demanda.
Tampoc pel que veig no calen Assemblees ni Funcionaris,
Ni la despesa de la vida amenaça tant amb pasta dental:
Cadascú rep el seu paquet de terra damunt de la fusta de pi.
Les prevencions no calen llevat que els nínxols queden
A flor de terra i els gossos sense culpa es convertesquen en uns altres victimaris.
Sempre algú parla de volar cap als cels.
En realitat no entenc massa d’aquestes coses celestials,
Ni tan sols els discursos dels assembleistes de l’OEA o l’ONU.
No entenc els silencis que es tornen espines a les temples.
Ni les entropessades en dejú per una mala notícia.
Què seria del meu testament amb 700 dones, demanant una part
Dels meus ossos ultratjats, vilipendiats, mancats de calci?
—(Tal volta reclamarien drets sindicals, entre el pànic
De la cassussa i les maquiles, gratuïtat per la desocupació).
Per a semblants menesters es necessita una zona franca,
Un observatori nacional per a precisar les estadístiques
I evitar les extorsions, els segrestaments. Ja hi ha prou amb la il·legalitat.
Qualsevol día la farina per al pa eixirà de l’arna,
Però primer toca escapçar la corrupció
I recolzar les institucionalitats democràtiques arreu del món.
—Al cementeri, amor, no em cal frac ni títol universitari,
Ni haver sovintejat palauets, ni menjat caviar amb gent important.
Preferesc les andanes on la gent va deixant les seues penes,
I els parcs on s’enforteixen les promiscuitats. —Preferesc
Tot açò, —restituir la senzillesa— als vestits de pells.
Preferec fer mapes amb palletes de bambú i masturbar-me
A entrar al somni de la Bossa de Valors, als grans espills
Dels consorcis, als xantatges de l’entertainment.
Què fa Déu quan escopim el cadàver que estimem?
Què fem amb aqueixes imatges que ens lleven la son i mantenen
En enjòlit quasi al punt de la paranoia?
—Llavar-les com es llaven els peus amb cabell i llàgrimes,
Devorar-les sense por fins a esvair el cansament,
Transformar-les fins a la possibilitat que sonen les campanes.
El pensament obri forats a les parets celestials;
En la fase ulterior de la vida toca resar a tots els sants.
La llum sovint ens permet veure el pròleg de la vida;
La foscor en canvi, sense índex, és la pàgina rere pàgina
Del quadern fet pel calendari amb veritats i mentides.
El so de l’amor ofega els pixums: els fa un terror per a l’olfacte.
Però tu que conspires amb dolçor de pedra, amb explotació
De forcat, on resta el sembradís caníbal del solc?
Ací, davant de la molsa, la meua suor de mà famolenca…
Baratària, 01.VIII.2009





Pajillas de Bambú




En los atrios de las iglesias deambulan los muertos,
¿Será porque en vida les decreció la fe? Por qué en la marcha
No suena el heavy metal, ni el punk o en todo caso el jazz,
Un poco de blues con armónicas oxidadas por la sal de los dedos.
Descalzos van los féretros sin una legislación laboral
Que los ampare: —Sólo ahí, hay casa para todos, aunque desde
Luego un poco estrechas por la demanda.
Tampoco por lo que veo se necesitan Asambleas y Funcionarios,
Ni el costo de la vida amenaza tanto con pasta dental:
Cada quien recibe su paquete de tierra sobre la madera de pino.
Las prevenciones no son necesarias salvo que los nichos queden
A flor de tierra y los perros sin culpa se conviertan en otros victimarios.
Siempre alguien habla de volar hacia los cielos.
En realidad no entiendo mucho de estas cosas celestiales,
Ni siquiera los discursos de los asambleístas de la OEA o la ONU.
No entiendo los silencios que se vuelven espinas en las sienes.
Ni los tropezones en ayunas por una mala noticia.
¿Qué sería de mi testamento con 700 mujeres, pidiendo una porción
De mis huesos ultrajados, velipendiados, faltos de calcio?
—(Quizá reclamarían derechos sindicales, entre el pánico
De la hambruna y las maquilas, gratuidad por el desempleo).
Para tales menesteres se necesita de una zona franca,
De un observatorio nacional para precisar las estadísticas
Y evitar las extorsiones, los secuestros. Ya hay bastante con la ilegalidad.
Un día de tantos la harina para el pan saldrá de la polilla,
Pero primero hay que desmotar la corrupción
Y respaldar las institucionalidades democráticas en todo el mundo.
—En el cementerio, amor, no necesito frac ni titulo universitario,
Ni haber andado en palacetes, ni comido caviar con gente importante.
Prefiero los andenes donde la gente va dejando sus penas,
Y los parques donde se fortalecen las promiscuidades. —Prefiero
Todo esto, —restituir lo sencillo— a los trajes de pieles.
Prefiero hacer mapas con pajillas de bambú y masturbarme
A entrar al sueño de la Bolsa de Valores, a los grandes espejos
De los consorcios, a los chantajes del entertainment.
¿Qué hace Dios cuando escupimos el cadáver que amamos?
¿Qué hacemos con esas imágenes que nos quitan el sueño y mantienen
En vigilia casi al punto de la paranoia?
—Lavarlas como se lavan los pies con cabello y lágrimas,
Devorarlas sin miedo hasta desvanecer el cansancio,
Transformarlas hasta la posibilidad de que suenen las campanas.
El pensamiento abre agujeros en las paredes celestiales;
En la fase ulterior de la vida hay que rezarles a todos los santos.
La luz, a menudo nos permite ver el prólogo de la vida;
La oscuridad en cambio, sin índice, es la página tras página
Del cuaderno hecho por el calendario con verdades y mentiras.
El sonido del amor asfixia los orines: los hace un terror para el olfato.
Pero tú que conspiras con dulzura de piedra, con explotación
De arado, ¿dónde queda el sembradío caníbal del surco?
Aquí, frente al musgo, mi sudor de hambrienta mano…
Barataria, 01.VIII.2009

miércoles, 5 de agosto de 2009

Imminent l’espina al firmament- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Fotografía tomada de Wikimedia






Imminent l’espina al firmament
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó




La voluntat com una embarcació enmig del rovell.
El camí s’amuntega als farcells de la geografia.
El ritus dels rius interiors es torna abelles suculentes.
Dorm als nus d’un embolic indesxifrat,
Potser marcit el crit de la vigília, la boca antiga
Dels centaures, la nit urbana a la meua llengua de pròfug.
Des d’ací els ganivets són caos de mel,
Els ocells naixen en les darrers punxades de la resignació,
Els tolls de l’orgasme a la sal còsmica, els vagits
De l’eructe s’afonen en la respiració: —la raó assumeix
Els seus mateixos arrels als llumins emprenyats d’irreverència.
Cada fantasma té una història de creus. Cada gola
Alça ares d’angoixa. Sent la història davall
De la llengua amb un pati de darrere de llàgrimes als porus.
Dolen els gens una vegada darrere de l’altra Al magma dels espills.
Cada sequera obri vàlvules indescriptibles:
Anys i més anys tenallat per la ferida fàtua de la ruda.
(Ací, la nuesa teua, hermètica, al voltant de la destrucció,
A l’arena movedissa dels tendons, a les ogives de les palpebres,
A aqueix alé que arracona els braços i inhibeix la pelvis
De la seua glòria dansant, del seu fur de prenyat convuls).
Ací una baralla de sutja insomne no deixa pesar:
Pesen les palpebres junt al ferment de la nit,
El curs del temps on es confia en el diàleg,
Els ocells que dibuixen els bategars i la tendresa feliçment,
La diafanitat on les nines transiten calentes en l’epifania.
Mossegue els cercles amb furiosa nuesa, sense la cabellera
Amnèsica de tants dies menyscabats, cortines al·lucinants
D’un inventari sense misteri, bèsties poroses de la terra.
L’imperi de l’aire és una placa d’escopinades.
El temps torna a ser una asfíxia de paradoxes
On els arquetips són càustica tempesta i no armadura
De llençols, i no psalm obert al bosc, esbossos de criptes
Fosques on la floridura erigeix la seua mateixa moral balbucient.
Als atris la certesa tan sols és un esbós a la comissura,
Arçó de molts focs artificials, graners sense melics,
Arronsasa nit amb ombrívoles paraules, branques sense clorofil·la.
—Dies i nits l’au que es gela a la intempèrie,
Sufumigacions assaonades a pura captivitat, boques esguitades
De buit, potser fosca bresca sense mel de l’estimbada i la fugida.
Hi ha nits i dies del tamany de les tombes, ofecs com pedres,
Ungles acumulades a la catarata de la sang,
Dits sense tocar el fons granític de la llum, muntanya funeral
Per al meu pit d’espills, ulls densos creuant el buit.
Hi ha pàl·lids rellotges modulant els porus, ciutats
Incertes que desfaig en la volta de la meua feixuguesa.
Hi ha llunes de tristesa al repetit veler d’una harmònica.
Hi ha un anyil de records en aquesta porfiada nit dels meus ossos:
Nit d’ossos que el pit no ablana…
Baratària, 29.VII.2009





Inminente la espina en el firmamento




La voluntad como una embarcación entre la herrumbre.
El camino se agolpa en los petates de la geografía.
El rito de los ríos interiores se torna abejas suculentas.
Duermo en los nudos de una maraña indescifrada,
Quizá marchito el grito de la vigilia, la boca antigua
De los centauros, la noche urbana en mi lengua de prófugo.
Desde aquí los cuchillos son caos de miel,
Los pájaros nacen en los últimos pinchazos de la resignación,
Los charcos del orgasmo en la sal cósmica, los vahídos
Del eructo se hunden en la respiración: —la razón asume
Sus propias raíces en los fósforos preñados de irreverencia.
Cada fantasma tiene una historia de cruces. Cada garganta
Eleva altares de angustia. Siento la historia debajo
De la lengua con un traspatio de lágrimas en los poros.
Duelen los genes una y otra vez en el magma de los espejos.
Cada sequía abre válvulas indescriptibles:
Años y años atenazado por la herida fatua de la ruda.
(Ahí, la desnudez tuya, hermética, en torno a la destrucción,
A la arena movediza de los tendones, a la ojivas de los párpados,
A ese aliento que arrincona los brazos e inhibe la pelvis
De su gloria danzante, de su fuero de preñez convulsa).
Aquí una mezcla de hollín insomne no deja pesar:
Pesan los párpados junto al fermento de la noche,
El curso del tiempo donde todavía se confía en el diálogo,
Los pájaros que dibujan los pálpitos y la ternura felizmente,
La diafanidad donde las pupilas transitan calientes en la epifanía.
Muerdo los círculos con furiosa desnudez, sin la cabellera
Amnésica de tantos días menoscabados, cortinas alucinantes
De un inventario sin misterio, bestias porosas de la tierra.
El imperio del aire es una plaza de escupitajos.
El tiempo vuelve a ser una asfixia de paradojas
Donde los arquetipos son cáustica tormenta y no armazón
De sábanas, y no salmos abierto al bosque, bocetos de criptas
Oscuras donde el moho levanta su propia moral balbuciente.
En los atrios la certeza sólo es un boceto en la comisura,
Arzón de muchos fuegos artificiales, silos sin ombligos,
Acurrucada noche con sombrías palabras, ramas sin clorofila.
—Días y noches el ave que se hiela en la intemperie,
Sahumerios sazonados a puro cautiverio, bocas salpicadas
De vacío, acaso destiño del despeño y la huida.
Hay noches y días del tamaño de las tumbas, ahogos como piedras,
Uñas acumuladas en la catarata de la sangre,
Dedos sin tocar el fondo granítico de la luz, montaña funeral
Para mi pecho de de espejos, ojos densos cruzando la oquedad.
Hay pálidos relojes modulando los poros, ciudades
Inciertas que deshago en la bóveda de mi pesadumbre.
Hay lunas de tristeza en el repetido velero de una armónica.
Hay un índigo de recuerdos en esta porfiada noche de mis huesos:
Noche de huesos que el pecho no ablanda…
Barataria, 29.VII.2009

martes, 4 de agosto de 2009

Entre precaris llençols- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

William Clapp, Canadá-USA, 1879-1954.





Entre precaris llençols
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó




Entre precaris llençols, escapularis penjats de portes.
Rosegats els tímpans, esquiva la sorra de l’avenir
En una estació de pols, dibuixe la meua mateixa fugacitat:
—Després comença la gola a tancar la seua nit de murs.
Mai no hi ha hagut treva a la farga del paisatge,
Mai les dates no han deixat de ser garrotxa a la meua memòria,
—Jardins de sal mengen matossars furtius,
Cards de boira acompanyen les parets del meu pit,
Pètals en ruïnes pengen del llarg destí de les formigues.
Cap a quin adéu l’ull es proclama en el somriure,
Calendari de la nit sense fullatge, dies d’ofegada distància?
—El sopor dels somnis persisteix com un fanal en la pluja,
Però la nit és més densa que els tropells del setge.
És més dol el fragor d’esperar-te aguaitant miquetes
A les genives, plany de branques a la llengua de les pedres.
(Com saber si a la teua boca hi ha rius d’alfàbega,
I sines dreçades esperant embriagar-se?)
Les ales de sobte són aqueixa veu de les làpides, la cal·ligrafia
Desordenada dels epilèptics, els còdols punxants
De les estelles, el vertigen alzinat del llampec.
El viatge a través dels fils de les fulles té destins sense llegir-se:
A voltes estranys soterranis de renúncia on la consciència
És un raig de vertigens, i el fervor un vestit sense rialla.
Sovint el fred és sòlid i sord —la cendra és temerària
A la pols de la nit, a les estovalles hermètiques de les aigües.
Què hi ha de la inclemència com estat de respiració?
—Despulles de llum, potser temps sense solapes a les mans,
Dies on és la tempesta, no l’ull, que nua
La llum tel·lúrica de la molsa a la seua vestidura esparsa.
Sovint aquesta orfenesa de càrcer s’ompli de violència:
(Tu no entens aquest xerricar de la veu en fumerals pobres,
Aquest gos carrerer ofegat en la penombra del minut).
Els rastres són com aqueixes aspes fètides dels prostíbuls.
Així punxa el fem en tantes paraules, —papers sense eixovar,
Ossos assedegats d’ànsies, portes sense rebost i sense ocells.
En els dies d’abandó, la infantesa balba creua les aigües
De les fotografies: afona el seu afany en l’aixeta de l’ànima.
—Pel que sembla la pluja llava totes les paraules. Neteja els rosegons
D’alba a les meues temples, descorre l’alé fins a les ungles,
Obri en ràfegues les rajoles imperatives de les persianes.
(Bastaria una abella per a sentir la teua presència, un dedejuni
De cristalls, una corda de lluernes humides a la finestra,
Un termini d’arbres a les venes, un veler…)
En aquesta reclusió del clímax, tot vertigen és tortura.
Cada lectura nomena les lleis de la nit, la cendra marca
En les instantànies del fum, precipitada al reremón
De la tortura, —subsòl encisat del Paradís.
La força de la set beu cada gemec de la sang: En aquesta
Escala amb boirina, el sonambulisme dels porus,
Esquinça el tsunami dels meus anhels —sí, el dessagna fins
A fer de la muralleta depòsit de cremades…
Baratària, 28.VII.2009






Entre precarias sábanas




Entre precarias sábanas, escapularios colgados de puertas.
Roídos los tímpanos, esquiva la arena del porvenir.
En una estación de polvo, dibujo mi propia fugacidad:
—Después comienza la garganta a cerrar su noche de muros.
Jamás ha habido tregua en la fragua del paisaje,
Jamás las fechas han dejado de ser breña en mi memoria,
—Jardines de sal comen matorrales furtivos,
Cardos de niebla acompañan las paredes de mi pecho,
Pétalos en ruinas cuelgan del largo destino de las hormigas.
¿Hacia qué adiós el ojo se proclama en la sonrisa,
Calendario de la noche sin follaje, días de ahogada distancia?
—El sopor de los sueños persiste como un farol en la lluvia,
Pero la noche es más densa que los tropeles del asedio.
Es más luto el fragor de esperarte aguardando migajas
En las encías, quejido de ramas en la lengua de las piedras.
(¿Cómo saber si en tu boca hay ríos de albahaca,
Y senos erguidos esperando embriagarse?)
Las alas de pronto son esa voz de las lápidas, la caligrafía
Desordenada de los epilépticos, los guijarros punzantes
De las astillas, el vértigo encabritado del relámpago.
El viaje a través de los hilos de las hojas tiene destinos sin leerse:
A veces extraños sótanos de renuncia donde la conciencia
Es un chorro de vértigos, y el fervor un traje sin risa.
A menudo el frío es sólido y sordo —la cena es temeraria
En el polvo de la noche, en los manteles herméticos de las aguas.
¿Qué hay de la inclemencia como estado de respiración?
—Despojos de luz, acaso tiempo sin solapas en las manos,
Días donde es la tormenta, no el ojo, el que denuda
La luz telúrica del musgo en su vestidura dispersa.
A menudo esta orfandad de cárcel se llena de violencia:
(Vos no entendés este chirriar de la voz en chimeneas pobres,
Este perro callejero ahogado en la penumbra del minuto).
Los rastros son como esas aspas fétidas de los prostíbulos.
Así punza el estiércol en tantas palabras, —papeles sin ajuar,
Huesos sedientos de ansias, puertas sin despensa y sin pájaros.
En los días de abandono, la niñez aterida cruza las aguas
De las fotografías: hunde su afán en el grifo del alma.
—Al parecer la lluvia lava todas las palabras. Limpia los mendrugos
De alba en mis sienes, descorre el aliento hasta las uñas,
Abre en ráfagas las baldosas imperativas de las persianas.
(Bastaría una abeja para sentir tu presencia, un desayuno
De cristales, una cuerda de luciérnagas húmedas en la ventana,
Un plazo de árboles en las venas, un velero…)
En esta reclusión del clímax, todo vértigo es tortura.
Cada lectura nombra las leyes de la noche, la ceniza marca
En las instantáneas del humo, precipitada en el trasmundo
De la tortura, —subsuelo encandilado del Paraíso.
La fuerza de la sed bebe cada gemido de la sangre: En esta
Escalera con neblina, el sonambulismo de los poros,
Rasga el tsunami de mis anhelos —sí, lo desangra hasta
Hacer del malecón depósito de quemaduras…
Barataria, 28.VII.2009

lunes, 3 de agosto de 2009

Quan la foscor és plena-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Luna de noche, fotografía: Pixelaris-wordpress






Quan la foscor és plena
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó




Quan la foscor és plena escric sobre les ombres
Del paper. Les paraules es tornen els porus oberts
De la pell, les fotografies s’esvaeixen al buit tutelar
Dels meus ossos, en els francotiradors de les violes.
Puc dir que la raó s’ancora a l’horitzó:
Puc dir que la fugacitat s’ompli de pèrdues i insensatesa.
Mentre que als veïns no els agrada la poesia,
Em valc de l’ambigüitat aforística de les paraules.
A data de hui no he trobat cap altra forma de viure fora
Del poema —viure o morir així és la confusió de les enfiladisses.
Els carrers són la millor mostra per al ritme de la poesia:
O almenys per a posar-la a caminar damunt de les branques
Del vent, com un pit en trànsit de l’escuma.
A la meua ciutat es fornica amb els hams de la lluna.
És tanta la promiscuitat que ningú no és amo dels ocells,
Tot sotsobra a les verdures, als brins del somni:
Port que es viu en aqueixa molsa de les boques que s’obrin.
Peró tornem: el foc bombeja pianos cremats,
L’aire es cenyeix als pedals dels brassières; nu el mar
Calla en els rellotges, soroll que del coll baixa als arrels.
La música al carrer no deixa de ser un món d’abisme.
En la cuina tanmateix esdevenen menjar els materials
Del cos, —tot passa per les dents de les brases,
Pel rebost de l’arbre, pels tovallons dels llavis.
Els camins guarden creus i portes per al pit.
Un sospir desbarata tota l’agonia dels ulls: és treball
De les nines llepar devotament les gavines del vent,
És treball del dia desclavar els peixos de la llengua,
Els cels darrers, les ofertes de campanya, els ports.
Damunt de cada clau del crit, hi ha vaixells ofegats en sanglots,
Però també aqueixa misèria delmada de la intimitat.
Cap a les estàtues desdoble escales i murs: dits
De por sense cap altra ofrena que les plomes en argent viu del pixum.
La foscor d’aquest segle no es desvetla als fanals
Dels cantons, ni a les mans compungides dels conciliadors,
No a la taula del somni amb els ulls tancats,
Ni davall l’ombra del fred amb aixelles idèntiques a les pàgines
Dels periòdics, no en la nit on la influenza fa
Estralls des dels cascos polars, no l’ofec pròdic
Dels oasis, no en presència d’una quietud de morts.
Els dies són tensos junt a certs condiments: —davant
Dels ulls, la ceba mossega ungles i àvides goles.
Mossega alls d’esmolada sotsobra, el pebre corroeix les palpebres.
Hui fins els cementeris han trencat amb el silenci d’abans.
Els rius que vosté coneix busquen justícia a l’alba.
Però no sé si tanta ingenuïtat pot omplir la taula de cresols.
El balast que cau com ressorts a la meua finestra, busca mutilar
Les meues ales. Però no, no pot, mentre que tu m’acompanyes
Nua amb tots els atifells de la llauror, sense distància.
Quan el zodíac fecunda les tempestes, l’anhel galopa
Sense límits. Quan il·lumina el llampec,
El temps dibuixa, sense malícia, les seues mateixes síl·labes…
Barataria, 26.VII.2009





Cuando la oscuridad es plena




Cuando la oscuridad es plena escribo sobre las sombras
Del papel. Las palabras se vuelven los poros abiertos
De la piel, las fotografías se desvanecen en el vacío tutelar
De mis huesos, en los francotiradores de los alelíes.
Puedo decir que la razón se ancla en el horizonte:
Puedo decir que la fugacidad se llena de extravíos e insensatez.
Mientras a los vecinos no les gusta la poesía,
Me valgo de la ambigüedad aforística de las palabras.
A la fecha no he encontrado otra forma de vivir fuera
Del poema —vivir o morir tal es la confusión de las enredaderas.
Las calles son la mejor muestra para el ritmo de la poesía:
O por lo menos para ponerla a caminar sobre las ramas
Del viento, como un pecho en tránsito de la espuma.
En mi ciudad se fornica con los anzuelos de la luna.
Es tanta la promiscuidad que nadie es dueño de los pájaros,
Todo zozobra en las verduras, en las hebras del sueño:
Puerto que se vive en ese musgo de las bocas que se abren.
Pero volvamos: el fuego bombea pianos quemados,
El aire se ciñe a los pedales de los brasieres; desnudo el mar
Calla en los relojes, ruido que del cuello baja a las raíces.
La música en la calle no deja de ser un mundo de abismo.
En la cocina sin embargo se hacen comida los materiales
Del cuerpo, —todo pasa por los dientes de las brasas,
Por la despensa del árbol, por las servilletas de los labios.
Los caminos guardan cruces y puertas para el pecho.
Un suspiro desbarata toda la agonía de los ojos: es trabajo
De las pupilas lamer devotamente las gaviotas del viento,
Es trabajo del día desclavar los peces de la lengua,
Los cielos postreros, las ofertas de campaña, los puertos.
Sobre cada clavo del grito, hay barcos ahogados en sollozos,
Pero también esa miseria diezmada de la intimidad.
Hacia las estatuas desdoblo escaleras y muros: dedos
De miedo sin ofrendas más que las plumas azogadas de la orina.
La oscuridad de este siglo no se desvela en los faroles
De las esquinas, ni en las manos compungidas de los conciliadores,
No en la mesa del sueño con los ojos cerrados,
No bajo la sombra del frío con axilas idénticas a las páginas
De los periódicos, no en la noche donde la influenza hace
Estragos desde los cascos polares, no el ahogo pródigo
De los oasis, no en presencia de una quietud de muertos.
Los días son tensos junto a ciertos condimentos: —frente
A los ojos, la cebolla muerde uñas y ávidas gargantas.
Muerde ajos de afilada zozobra, la pimienta corroe los párpados.
Hoy hasta los cementerios han roto con el silencio de antes.
Los ríos que usted conoce buscan justicia en el alba.
Pero no sé si tanta ingenuidad pueda llenar la mesa de candiles.
El balasto que cae como resortes en mi ventana, busca mutilar
Mis alas. Pero no, no puede, mientras vos me acompañes
Desnuda con todos los aperos de la labranza, sin distancia.
Cuando el zodíaco fecunda las tormentas, el anhelo galopa
Sin límites. Cuando alumbra el relámpago,
El tiempo dibuja, sin malicia, sus propias sílabas…
Barataria, 26.VII.2009

domingo, 2 de agosto de 2009

I com…-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Bouguereau





I com…
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó




Bajé sobre tu cuerpo.
Se abrió, almendra.
Bajé a lo alto
de ti, subí a lo hondo.
JOSÉ ÁNGEL VALENTE



I com al mar, les aigües a la vora de la sorra.
I com la teua nuesa sense sostres ni baldes.
I com allò quotidià, el temps estés a les temples.
I com l’aire, foc d’ocells als teus llavis.
I com el sol, aigua beguda pels porus,
I com les paraules, instants prolongats dels porus.
I com els somnis, plantació de lluernes als braços,
I com les palpebres, llum dels aquaris.
I com la fam, cossos separats per la nit.
I com la pell, llençol de les gavines damunt de la sal.
I com els matins, estesa llum a l’horitzó.
I com el teu cos, rellotge de sucre en la meua memòria.
I com les teues sines, armaris de les meues paraules.
I com el teu fruit, llibre que el vent obri a la fullaraca.
I com els carrers, ombres teues d’estrofes.
I com el calendari, segles al llit dels minuts.
I com el naixement, la meua memòria al teu ventre.
I com tot l’efímer, hivern als cantons.
I com els rius, obertes aigües del pantaix.
I com la respiració, aire del bosc a les nines.
I com la terra, diluvi a les meues mans.
I com l’alfabet, cada lletra obri els camins.
I com les ombres, dos cossos en el repòs del rovell.
I com un temple, les campanes titil·lants de l’alba.
I com els secrets, el tràngol desvetlat del desig.
I com el sucre, el fervor del cos en el seu balanceig.
I com la vigília, la nit broda l’insomni dels membres.
I com els disturbis, els espills esdevenen part de la sufumigació.
I com els atzucacs, es persegueix la remor de l’ombra.
I com la fam, fusta suculenta.
I com la transparència, la proesa s’obri a la fantasia.
I com els astres, les nines desbordades del cos.
I com les portes, fortificat aliment dels meus estatuts.
I com els núvols, polsant vapor damunt del meu cos.
I com l’abundància, espere torrent, vertical de les seues sines.
I com la humitat, un món travessant les llavors.
I com els espills, el dia concentrat als ulls.
I com els vaixells, les cuixes damunt del llit navegant.
I com els teus genolls, cos invocant l’interior de les finestres.
I com la teua pell roja, rent fet panaderia,
I com el teu cabell, hamaca on es gita el desig.
I com les teues aixelles, llençols adins del sexe.
I com cel, aquest gos que udola a les estrelles.
I com les esglésies, erigida en pedra per a santificar la serp.
I com set, per a baixar al pou de la séquia,
I com somriure per a no sentir fàstigs ni fatigues.
I com música, per escoltar el mormoleig a les cornises.
I com brollador, per a beure l’aigua del teu cos sense fronteres.
I com pau, perquè l’aguait no siga angúnia…
Baratària, 24.VII.2009






Y como…




Bajé sobre tu cuerpo.
Se abrió, almendra.
Bajé a lo alto
de ti, subí a lo hondo.
JOSÉ ÁNGEL VALENTE



Y como en el mar, las aguas a la orilla de la arena.
Y como tu desnudez sin techos ni aldabas.
Y como lo cotidiano, el tiempo tendido en las sienes.
Y como el aire, fuego de pájaros en tus labios.
Y como el sol, agua bebida por los poros,
Y como las palabras, instantes prolongados de los poros.
Y como los sueños, plantación de luciérnagas en los brazos,
Y como los párpados, luz de los acuarios.
Y como el hambre, cuerpos separados por la noche.
Y como la piel, sábana de las gaviotas sobre la sal.
Y como las mañanas, tendida luz en el horizonte.
Y como tu cuerpo, reloj de azúcar en mi memoria.
Y como tus senos, armarios de mis palabras.
Y como tu fruto, libro que el viento abre en la hojarasca.
Y como las calles, sombras tuyas de estrofas.
Y como el calendario, siglos en la cama de los minutos.
Y como el nacimiento mi memoria en tu vientre.
Y como todo lo efímero, invierno en las esquinas.
Y como los ríos, abiertas aguas del jadeo.
Y como la respiración, aire del bosque en las pupilas.
Y como la tierra, diluvio en mis manos.
Y como el alfabeto, cada letra abre los caminos.
Y como las sombras, dos cuerpos en el reposo de la herrumbre.
Y como un templo, las campanas titilantes del alba.
Y como los secretos, el trance desvelado del deseo.
Y como el azúcar, el fervor del cuerpo en su balanceo.
Y como la vigilia, la noche borda el insomnio de los miembros.
Y como los disturbios, los espejos se vuelven parte del sahumerio.
Y como los callejones, uno persigue el rumor de la sombra.
Y como el hambre, madera suculenta.
Y como la transparencia, la proeza se abre en la fantasía.
Y como los astros, las pupilas desbordadas del cuerpo.
Y como las puertas, fortificado alimento de mis estatutos.
Y como las nubes, pulsante vapor sobre mi cuerpo.
Y como la abundancia, espero torrente, vertical de sus senos.
Y como la humedad, un mundo atravesando las semillas.
Y como los espejos, el día concentrado en los ojos.
Y como los barcos, los muslos sobre el lecho navegando.
Y como tus rodillas, cuerpo invocando el interior de las ventanas.
Y como tu piel roja, levadura hecha panadería,
Y como tu cabello, hamaca donde se acuesta el deseo.
Y como tus axilas, sabana adentro del sexo.
Y como cielo, este perro que aúlla a las estrellas.
Y como las iglesias, erigida en piedra para santificar la serpiente.
Y como sed, para bajar al pozo de la acequia,
Y como sonrisa para no sentir tedios ni fatigas.
Y como música, para oir el murmullo en las cornisas.
Y como manantial, para beber el agua de tu cuerpo sin fronteras.
Y como paz, para que el acecho no sea angustia…
Barataria, 24.VII.2009

sábado, 1 de agosto de 2009

Aquesta nit-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Kuo Hsi, Honan, China, 1015-1088.






Aquesta nit
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó




Esta noche, buscando tu boca en otra boca,
casi creyéndolo, porque así de ciego es este río
JULIO CORTÁZAR



Perquè així ho imaginen les paraules al nu,
La teua veu bevent-me el firmament, sensació
De fulles caient, junt al llit la pluja solitària.
Així de litoral és aquesta aigua damunt de la sorra,
Set sencera d’arrels, ulls dissolts a l’ull
Del despull, camp apurat a la vorera dels cànters
D’aquest créixer als arbustos del foc.
Tota la llum en la transparència de la nit:
“perquè així és aquest riu” embolicant-se en el seu somni.
Perquè així brollen les llànties en la mirada de l’espill.
Ulls de gos tremolós en les agitades
Fulles de l’esperma…
L’aire trenca els pulmons de la setmana:
Mentre la nuesa es desplaça en tot el cos,
Mentre el sucre dels llavis es queda sense paraules,
Mentre les nines devoren sense pietat el somrís.
Com dos nens somorgullats a l’interior de les finestres.
—la respiració puja fins a la claredat de les nines,
La nit és en cada boca tènue ombra a l’alcova.
Lleu es torna el tratge sedós del pubis.
Al llit resten les aigües dels pètals.
La follia dels coixins mossega les temples.
Tu i jo dements al foc.
Lleugers en les enfiladisses de les darreries,
Buits d’afonar-nos a la piscina de l’oblit,
Creixents al peu que evoca les senderes.
A la nit vague com un home nou:
Vaig pels atalls fins al cos ardent de golerons.
Funde un altre rostre a l’abric del meu anhel,
Jugue al somni difús d’una altra boca, al teu aleteig
Salvatge de gavina en zel.
En la soledat braços teus els meus, la templa sense refrenada,
El melic sense fatiga, entreobert
A la porta dels meus ulls, de la meua humida ebrietat.
Al damunt de les sines el cel de les meues mans, no els llençols.
Aquest suc de verdures,
El fullatge trèmul de boscos,
La respiració dilatada dels porus,
El fons del colp d’ala i el pantaix,
Boira i vaixells i la mar de fons,
Vol inlassable on galopen els velers de les ombres…
Baratària, 21.VII.2009






Esta noche





Esta noche, buscando tu boca en otra boca,
casi creyéndolo, porque así de ciego es este río
JULIO CORTÁZAR



Porque así lo imaginan las palabras al desnudo,
Tu voz bebiéndome el firmamento, sensación
De hojas cayendo, junto a la cama la lluvia solitaria.
Así de litoral son estas aguas sobre la arena,
Sed completa de raíces, ojos disueltos en el ojo
Del despojo, campo apurado al borde de los cántaros
De este crecer en los arbustos del fuego.
Toda la luz en la transparencia de la noche:
“porque así es este río” devanándose en su sueño.
Porque así brotan las lámparas en la mirada del espejo.
Ojos de perro tembloroso en las agitadas
Hojas de la esperma…
El aire rompe los pulmones de la semana:
Mientras la desnudez se desplaza en todo el cuerpo,
Mientras el azúcar de los labios se queda sin palabras,
Mientras las pupilas devoran sin piedad la sonrisa.
Como dos niños sumergidos en el interior de las ventanas.
—la respiración sube hasta la claridad de las pupilas,
La noche es en cada boca tenue sombra en la alcoba.
Leve se vuelve el traje sedoso del pubis.
En el lecho quedan las aguas de los pétalos.
La locura de las almohadas muerde las sienes.
Vos y yo dementes en el fuego.
Ligeros en las enredaderas de las postrimerías,
Vacíos de hundirnos en la piscina del olvido,
Crecientes en el pie que evoca los senderos.
En la noche vago como un hombre nuevo:
Voy por los atajos hasta el cuerpo ardiente de quebradas.
Fundo otro rostro en el abrigo de mi anhelo,
Juego al sueño difuso de otra boca, a tu aleteo
Salvaje de gaviota en celo.
En la soledad brazos tuyos los míos, la sien sin refreno,
El ombligo sin fatiga, entreabierto
A la puerta de mis ojos, de mi húmeda ebriedad.
Sobre los senos el cielo de mis manos, no las sábanas.
Este zumo de verduras,
El follaje trémulo de bosques,
La respiración dilatada de los poros,
El fondo del aletazo y el jadeo,
Niebla y barcos y la mar de fondo,
Vuelo infatigable donde galopan los veleros de las sombras…
Barataria, 21.VII.2009